Vicente: “Érem capaços de dominar a equips tancats per fora”

Vicente Rodríguez va ser un dels golejadors a Sevilla en la lliga guanyada l’any 2004, la qual demà farà 16 anys. L’extrem de Benicalap ha parlat a VCF Mèdia Ràdio per a repassar aquella època gloriosa del València.

“Tinc molt bons records, han passat quasi 16 anys, però és una nit que està en la memòria dels valencianistes. Fou un dia històric per al nostre VCF i és molt bonic recordar-ho”.

“Tot va començar la nit d’abans, els equips que ens perseguien no havien aconseguit bons resultats i ho teníem molt a prop guanyant a Sevilla. Sabíem que la victòria ens valia, arribàrem molt concentrats, molt clavats en el partit i des del primer minut anàrem a guanyar-lo, encara que amb molt de sofriment perquè és un camp molt complicat”.

“El meu gol va ser una combinació ràpida entre Carboni, Xisco i jo. Xisco la va tocar molt bé amb el tacó, li vaig guanyar l’esquena a Ramos, el qual era lateral, vaig arribar fins a la porteria i Javi Navarro em va clavar un poc el braç, vaig fer un poc de lloc, vaig veure que el porter tenia el pal curt un poc descuidat i encara que el més fàcil hauria sigut creuar el baló, gràcies a Déu el baló va entrar, que era l’important”.

“He vist el gol moltes vegades, el meu fill de vegades molt veure algun gol meu. Haver marcat aquell gol és una cosa única, la qual sempre va a quedar-se en la meua memòria i en el record”.

“Fou un any genial per a tot l’equip, en l’àmbit individual i col·lectiu. Vam fer les coses molt bé, era un equip molt compacte, molt sòlid i solidari. Hi havia una forma de defendre impressionant i quan ens soltàvem en atac érem un equip molt perillós. Érem capaços de dominar a equips tancats per fora i les situacions de contracop se’ns donaven molt bé, arribàvem amb molta gent a l’àrea contrària”.

“Jugara qui jugara sabia el que havia de fer, estàvem entrenats per Benítez, el qual donava opcions a tots, si u eixia sabia la funció que tenia i si es quedava a la banqueta ho tolerava bé. Érem un equip que treballava molt bé, el qual feia les coses molt bé col·lectivament i amb grans individualitats. Hi havia gent important com Baraja, Ayala, Cañizares, Mista… Érem un equip molt fort en aquell moment”.

“Sense dubte la imatge que vaig a tindre sempre gravada és el gol i el moment que bese l’escut. Haver pogut fer el 0-1 i donar una passada més per a aconseguir el títol sempre va a estar al meu cor. També poder disfrutar-ho com ho férem a València, amb tota eixa gent en la ciutat des de l’aeroport fins a la Plaça de l’Ajuntament fou increïble”.

“Fou una temporada molt bona, sempre ajudat pels companys. Quan un jugador està bé és perquè té el suport de l’entrenador i dels seus companys. Fou un any molt important per a mi, vaig gaudir molt, vaig fer gols i moltes assistències. Després va vindre la lesió en el turmell la qual em va impedir eixa continuïtat que hauria tingut”.

“Recorde que hi havia molts aficionats. Quan el València CF es juga alguna cosa important l’afició sempre respon. A Mestalla i fora. L’afició es va fer un camí de sis o set hores en cotxe fins a Sevilla i els que estigueren ahí amb l’equip ho gaudirien com els que més. Joc que soc valencià, al tornar i veure com estava la ciutat, encara se’m posa la pell de gallina al veure tanta gent, tantes banderes del València. Fou increïble”.

“Molta part de culpa del títol fou de l’entrenador. Venia de Segona Divisió, del CE Tenerife, l’afició tampoc tenia molta confiança en este fitxatge al principi, però va començar treballant, va treballar molt, va fer les coses molt bé i començaren a arribar els resultats. Ningú ens esperàvem poder lluitar per una lliga davant equips com Barça i Reial Madrid, però amb el pas de les jornades vam veure que l’equip seguia ahí dalt i que podia competir-la. A la fi, fórem capaços de véncer-los amb treball, amb lluita, perquè no teníem les estreles d’altres equips”.