El VCF cau sense sort i amb l’essència crítica intacta (2-1)

El València CF capitanejat per Cesare Prandelli es presentava en Sevilla amb les intencions i la lliçó ben apresa. Canvi de sistema, setmana de treball, idees de contraatac ben instaurades i una serie d’ingredients positivistes per tal de creuar-se en el camí d’un Sevilla ferit en l’orgull europeu i amb una serie de baixes que preocupaven a l’altra banda del riu Guadalquivir, concretament al barri de Nervión. A la fi del 90 minuts eren els locals els que recuperaven crèdit amb la victòria final i els blanquinegres es quedaven en la mateixa cara de tontos de tots els cap de setmana. Este València camina sense pena ni gloria amb una ombra negra de mala sort inexplicable, lluny de les mateixes errades de sempre.

El partit arrancava amb la versió d’un València CF creient de tot allò que posava en practicava al camp. El 3-5-2 amb el que es botava al Sánchez Pizjuán ajudava a formar una pressió des de primera línia d’atac que funcionava i produïa un cort circuit als plans dels xics de Jorge Sampaoli.

Nani, Enzo Pérez o Parejo foren aquells que sense afinament es trobaren amb els regals més propis del ‘Divendres Negre’ de la defensa sevillista. El VCF funcionava davant el pal dissenyat dels locals. El 3-4-3 dibuixat per Sampaoli tractava de guanyar en un punt de bogeria però tal era la comoditat del VCF que es permetia el luxe de frenar el ritme de partit i frenar les obscures intencions dels andalusos. La defensa de tres centrals blanquinegra tenia gran part de culpa. Els Mangala, Abdennour, Garay ofegaven una i altra volta a Vietto i Franco ‘El Mudo’ Vázquez alliberant de treball l’àrea d’influència de Diego Alves.

La primera meitat s’apropava a la seua fi i el VCF desprenia unes sensacions ben diferents a la d’altres vesprades. Dins la coneguda zona Cesarini, aquella que marca els últims minuts de la primera i segona meitat, els blanquinegres havien de saber patir i marxar sense cap tipus de colp psicològic que repercutira de la cara a l’inici de la represa. Arribat el 45, el VCF marxava cap als vestidors de manera intacta i salvats. Per tercera volta en la temporada, els valencianistes finalitzaven la primera part amb el partit empatat i amb la porteria a zero. Per davant quedaven 45 minuts on tractar, en la mesura de les possibilitats, emular el treball amb un punt de certesa a l’hora de finalitzar jugades d’atac.

L’inici de la segona meitat, s’iniciava amb un canvi més una variació del Professor Sampaoli. El tècnic argentí donava entrada a Kiyotake a la mitja punta i així fer regressar a Vitolo a la banda. Este moviment va difuminar i descol·locar el pla tàctic traçat per Prandelli. La tornada de Vitolo al seu habitat natural va provocar que Siqueira començara a patir més. Des d’esta zona del terreny de joc, l’hàbil jugador canari posava un centre cap al cor de l’àrea d’Alves que Garay desviava amb la mala fortuna d’introduir-se dins la xarxa defensada per Alves. El meta brasiler no podia reaccionar amb la fortuïta participació del seu company argentí, Garay.

Amb el canvi al marcador, el VCF podia acabar desmembrat al camp donat el seu alt punt de fragilitat. Per moments esta sensació començava a palpar-se en el carregat ambient del Pizjuán. Prandelli però, va canviar de tàctica respecte altres encontres i als pocs minuts donava la temptativa a Munir. El gol del Sevilla desfeia la prova del 3-5-2 la qual havia donat bones sensacions de no haver sigut per un gol en pròpia porta. Amb el ‘9’ del VCF sobre el camp els grup blanquinegre va recuperar el pols del partit i només 13 minuts després, el mateix Munir rematava amb gran classe el servici filtrat de Cancelo, batent a Rico ajustant cap al segon pal i tornant a clavar als blanquinegres al partit amb l’1-1 al lluminós.

Amb un partit totalment nou, el VCF va tornar a tranquil·litzar-se al partit i continuava registrat ocasions d perill sobretot als servicis que la pilota parada garantia. Una pilota parada que el VCF sempre castiga i el Sevilla no va ser per a menys. Al segon córner que botaven els de Sampaoli, Pareja agafava un rebuig des de la frontal i el seu xut, primer entre pals del Sevilla, creuava tot un mar de cames per acabar significant el 2 a 1. De nou, Alves quedava petrificat davant una pilota a la que no podia atacar fins que ja era tard.

Este nou escenari podia ser definitiu per als de Prandelli, de nou la impassibilitat penalitzava però el tècnic valencianista es resistia, no havia treballat tota la setmana amb un grup afonat i recuperat per a la causa per a res. La banqueta esgotava els seus canvis amb les figures de Gayà i Santi Mina. El gallec tornava a sumar minuts després del ‘càstig’ que va patir arran els minuts que va disputar davant el FC Barcelona. A la desesperada els valencianistes buscaren alçar-se de nou però el temps es convertia en el pitjor enemic. Tot i això, amb el temps de descompte pràcticament esgotat, el València CF disposà del gol de l’empat a les botes de Jose Luis Gayà. La figura de Sergio Rico però aparegué per desbaratar qualsevol àpex d’il·lusió. El xut sense pietat i l’espectacular parada del porter sevillista deixava a la vista les vergonyes d’este València abandonat com l’eixida de Gayà a punt de esfondrar-se de llàgrimes i sense direcció fixa al seu GPS.