Un VCF vingut d’altra galàxia, supera al Madrid dels rècords (2-1)

Regrés per a la història dels blanquinegres. Els de Nuno remunten a la segona part el gol de penal de Ronaldo al primer acte. Els homes que han alçat en la gloria al VCF, Barragán i Otamendi. El València amb estos 3 punts continua a la 4a posició, en una jornada que es preveia difícil.

Bogeria desenfrenada a Mestalla. Este era l’estat anímic de les més de 50.000 persones que omplien el coliseu blanquinegre a les 17h. El minuts i hores prèvies al duel ja van estar carregades d’emocions fortes, recordant els grans dies que fan que el valencianisme es reuna.

Amb la pilota ja rodant, les pulsacions continuaven elevades. El VCF com acostuma a estes grans cites, arrancava amb una marxa més, la incògnita, saber si el conjunt madrileny començaria amb la mateixa intensitat el duel. Al primer minuts de partit, el conjunt de Nuno començava a bombardejant els dominis de Casillas des de les bandes. Incisius, Piatti i Barragán, complint a la perfecció la sua tasca. Però una arribada del Reial Madrid va bastar per a vore el colp dels, hui, homes de negre. Després d’una falta botada per Bale des del costat esquerre d’atac valencianista, la centrada del gales acabava colpejant a les mans de Negredo. Minut 12 i el col·legiat assenyalava els onze metres on Cristiano no va perdonar (0-1). 13 minuts i el València ja es veia per baix del lluminós. Este fet va clavava més encara a Mestalla dins del partit.

Abans d’arribar a la meitat de la primera part, Nuno tenia que fer la seua primera variació tàctica. Piatti es trencava i Gayà eixia al verd. Curiosament, sent molt irònic, el de Pedreguer, eixia de la banqueta amb una targeta groga, fruit d’una errada arbitral. El Madrid es trobava còmode amb el marcador i era el València qui es veia obligat a dur el pes del joc si volia començar a traure coses més positives que negatives. Este fet va provocar que els de Mestalla feren us d’un joc més dur, per tal de frenar les accions perilloses dels de la Capital. Estes accions, que a més a més calfaven la parròquia blanquinegra, posaven fora del partit als blanquinegres.

Encarant el tram final de 10 minuts per al descans, el àrbitre perdonava la segona groga al madridista, Sergio Ramos, Mestalla de nou, esclatava. Del 40’ fins al descans, el VCF tornava a acumular arribades a l’àrea d’Iker Casillas, amb xuts de Paco Alcácer i André Gomes, fet que reconduïa el partit. El del portuguès acabava a la soca del pal de la porteria, d’eixe xut, Alcácer va tractar d’agafar el rebuig, però el xiulit de l’àrbitre indicava que s’havia arribat al 45’ i que arribava el temps de descans. Les lectures positives al partit; el marcador d’1-0 i els segons 45 minuts que encara restaven.

Després del temps de descans, la represa arribava i els blanquinegres tornaven a eixir al verd mossegant. André Gomes, precisament qui tancava la primera part amb el seu xut al pal, obria la segona part amb un xut ajustat cap la meta madridista, efectuat des de la frontal de l’àrea. No tornaria a tardar el València en tindre altra oportunitat, esta volta la pilota acabaria dins de l’olla. Al 7 de la segona, Gayà començava l’eslàlom, obria cap al costat dret i per ahí emergia Barragán com una escletxa i el xut del ‘19’, colpejant en un rival, significava el primer gol blanquinegre i per tant el gol de la igualada.  1-1 i més de 40 minuts encara per davant i un comodí com Mestalla per el que poguera passar.

El València ficava les coses al seu lloc i començava a construir un nou partit. Un partit que de nou al 65 canviava totalment. Mestalla tornava a entrar en èxtasi amb la cabotada d’un tigre, d’un bou, d’una bestia anomenada, Nicolas Otamendi. Els de Nuno es trobaven en la fase de partit on ells comandaven i tot el que es tocava era de color d’or. 25 minuts per davant i el València CF manava en el lluminós per 2-1. A punt va estar de ser el tercer valencianista. Una triangulació escandalosa del conjunt blanquinegre, era finalitzada per Barragán, que s’equivocava a l’hora de fer tocar la pilota amb la xarxa.

Quan restava un quart d’hora, el ball de banqueta començava als dos equips. Cap dels dos equips s’amagaven en buscar els 3 punts. Tot i la pegada visitant, els blanquinegres eixien guanyadors de cada ú dels duels. La fi dels 90 minuts aguaitava per el coliseu de l’avinguda de Suècia, i el marcador encara descansava com Otamendi va voler al minut 65, 2 a 1. Sense la possibilitat de la sentencia dels de Nuno, Mestalla continuava en la seua faceta de intimidació. Les grades valencianistes, hui havien guanyat el partit, ells i els onze guerrers que esta nit havien defensat la camiseta blanquinegra com toca. El Madrid, veia tallada la seua ratxa històrica en sec.