Un decebedor València Bàsquet abdica de la Copa (85-74)

València Bàsquet va caure davant un Reial Madrid que va mostrar de principi a fi el convenciment i la seguretat que requereix un encontre de Copa del Rei. Els de Ponsarnau no van estar a l’altura d’un xoc d’aquestes característiques i es van veure superats en totes les facetes del joc a pesar d’haver maquillat el resultat final.

Els primers instants de partit van ser de tanteig entre dos equips que presentaven la seua candidatura per emportar-se l’eliminatòria. Felipe Reyes entrava prompte en substitució de Tavares, però es carregava amb 3 faltes, fet que ja s’encarregarien de compensar Carroll i Thompkins amb encert des del triple.

D’altra banda, Alocén, que ja venia assumint responsabilitats les últimes setmanes, es posava al comandament de les operacions, repartint el joc i generant inseguretat en la zona de València Bàsquet, que es va traduir en parcial en contra.

Però el que reialment va aprofitar per a fer sang va ser Gabi Deck que, amb 11 punts va tancar un quart on els de Laso van superar en totes les facetes del joc als taronja, que s’havien anat apagant amb el pas dels minuts.

En l’inici del segon parcial, els blancs van establir la màxima diferència al marcador (+16), mentre que València Bàsquet encara no havia anotat des del perímetre (0/7). El primer triple ho va aconseguir Vanja, i va suposar un punt d’inflexió per a la reacció de l’equip, que per fi donava senyals de vida.

Tot i això, València Bàsquet va continuar sense fluïdesa en la circulació, sense opcions de trobar a Dubi al post, però el més important, fent la sensació de no creure en les seues possibilitats de véncer al totpoderós Reial Madrid. Un 49-34 advers al descans que restava moral de cara a la segona meitat.

El pas per vestidors semblava no haver sigut de gran utilitat per a un equip que pareixia haver perdut la fe en si mateixa. Les 7 assistències del jove Alocén permetien als blancs compartir la pilota i aprofitar de la millor forma els espais davant la passivitat dels taronja.

Però va ser novament des del triple quan arribaria la reacció dels de Ponsarnau, aquesta vegada va ser l’inici d’un increïble parcial de 0-15 a favor que canviava totalment l’escenari de l’encontre. Els nostres van encadenar 5 minuts d’intensitat defensiva traduïda com sempre en millors decisions en l’altre costat de la pista.

Van Rossom amb 9 tants, va encapçalar l’intent de remuntada assumint responsabilitats i traient l’orgull per acostar València Bàsquet a huit en el lluminós. Per fi podíem dir que havia partit, els taronja havien reviscut tard, però encara arribaven a temps per a la fi de la batalla.

Deck i Kalinic continuaven amb la seua guerra particular, protagonitzant un duel de titans, fins ara decantat a favor de l’argentí, que ja portava 19 punts. Però l’esquadró no acompanyava al serbi, la intensitat defensiva va caure i el Madrid va aprofitar-se per a clavar l’estocada definitiva.

Els no van ser els de les grans nits, van jugar a tirons i tot i maquillar el resultat final, en cap moment van aspirar a entrar de ple en la lluita per la victòria. El pitjor enemic no va ser ni Deck ni Thompkins, els millors dels blancs, va ser el mateix València Bàsquet que des de l’inici va sentir-se inferior al seu adversari.