Pesadilla en Gloval Street

El que estem vivint al València -i a València- és un malson. Un més als darrers anys. I ja en són massa consecutius. Fent vàlid el que ahir m’apuntava en twitter Fernando Saldaña -@nandosaldi– el títol que millor defineix este mal de cap continuat és “Pesadilla en Gloval Street”.

La millor demostració ha estat veient les cares de soterrar de Rufete i de Salvo a la presentació de “Rufo” com a nou Manager General Esportiu del València CF. Evidentment l’equip i el club no ens permeten alegries, però la seua cara era més un “que punyetes faig jo ací” i un “on collons està l’eixida” més que els rostres de convicció i de determinació que han de tindre aquells que en teoria arriben per a canviar de forma dràstica l’estructura esportiva d’un club de futbol. Fora de temps, per cert. El primer equip del València no està a hores d’ara per a projectes a llarg termini. Ja no és temps de debats al respecte de com previndre una malaltia. Hem d’aplicar ja les medicines.

Djukic ja és passat en el València. No sé el que tardarà en concretar-se la seua destitució però Djukic ja és passat. Ja està amortitzat com diriem en altra època. El marró que tenen damunt Salvo i Rufete no és com destituir Djukic sense que els esguite –per molt que ho intenten tractant de provocar la dimissió del serbi imposant-li col.laboradors-. El problema és encertar amb el recanvi. Dur una persona que faça equip, que faça grup i que provoque una reacció inmediata dels jugadors –dels que tenim, que ningú espere miracles al mercat hivernal-. Per això sorprén que s’escenifique continuament la plasmació d’un projecte de club a llarg (Acadèmia, Gloval Respect, Manager General Esportiu…) quan el que necessita el primer equip és reaccionar ja.

Pesadilla en Gloval Street. Amb tot, el pitjor és que el malson no acaba amb les derrotes, amb les decepcions, amb les desfetes als terrenys de joc. El malson de veritat del valencianisme està als despatxos. En el futur incert que li resta a una entitat a la que no li queda molt per arribar al seu centenari. Que somnia amb que el seu gegant desperte (en l’herba, en el Nou Mestalla…). Però quan el gegant dorm el que veu és a Freddy Kruegger, a Jason el de “Viernes 13” i alguns altres… ja no tant en forma de Cristian Herrera, Fidels, Javi Guerra, Alcatraz i companyia, sino persones amb tratje, corbata i cartera –amb diners?- que afilen les ungles esperant a poder fer negoci amb un club quasi en fallida.

I quan arribe el moment de la caiguda serà el moment de recuperar antics missatges. I de tindre memòria: Juan Gràcies per tot. Vicente, gràcies per tot. Manolo, gràcies per tot, Paco, gràcies per tot. Alberto, gràcies per tot…