OSA-VCF: Este València és un K.O.s (3-3)

El partit dels despropòsits. Així podia estar batejat l’encontre que servia per tancar la jornada 17 de Lliga entre Osasuna i València CF. Tots dos conjunts es presentaven amb un embolic curiós tant en l’apartat esportiu com institucional. El navarresos arribàvem amb el recent canvi a la banqueta i els blanquinegres amb el terratrèmol amb l’eixida de Suso i la continuïtat de Voro com entrenador.

El tècnic de l’Alcúdia, sempre al rescat, apostava per Carlos Soler com a principal novetat a l’onze presentat a l’Estadi d’El Sadar. El jove valencià del Mestalla debutava com a titular amb el primer equip arribant a complir el somni de molts valencians valencianistes. Amb el partit presentat com el de les urgències, els de Voro arrancaven amb una marxa més i Santi Mina protagonitzava la primera ocasió clamorosa de l’encontre amarrada. Dos minuts més tard, Munir no desaprofitava la centrada de Siqueira i els de Mestalla s’avançaven al lluminós en molt poc de temps. L’alegria a casa del pobre durava ben poc i sense oblidar-se de les tradicions el València, en concret, Mario Suárez, regalava a peus d’Oriol Riera el gol de l’empat. En sis minuts dos gols, un per a cada esquadra.

Tot i l’inici divertit segons es mire, el partit perdia en bellesa i a cada jugada es feia més i és difícil. El joc brillava per la seua absència al camp gelat d’El Sada. La sala de màquines en tots dos equips estava pràcticament desapareguda menys en la figura de Carlos Soler qui era l’únic en demostrar quelcom de cordura i futbol als seus peus entre tanta bogeria. La desídia de partit trencava la seua monotonia amb el tercer gol de la nit. Arribava a pilota parada i en pròpia porta, Oriol Riera golejador a Osasuna, rematava dins la seua xarxa per fer el segon gol del València abans de fer camí als vestidors. Sense buscar-ho els de Voro marxaven als vestidors amb avantatge mínim.

L’inici de la represa servia per conèixer la primera substitució al València CF. Lato, debutava en Lliga amb el primer equip en detriment de Siqueira. Tot i el col anímic del ‘rojillos’ a les acaballes del primer temps, els de Vasiljevic arrancaven amb una marxa més i descol·locaven una i altra volta a la defensa blanquinegra. La feina s’acumulava i els valencianistes no eren capaços de reaccionar davant la insistència local.

Com diu la dita; “Tant va el pitxer a la font que al remat acaba trencant-se”. Osasuna després d’un altra falta de respecte defensiu del València a peus de Suárez i Enzo era aprofitat per els locals per signar l’empat al marcador. Roberto Torres aprofitava una segona acció per afusellar a Diego Alves que ja no va poder frenar la sagnia.

La sensació després del nou colp d’Osasuna al marcador era la de que el partit encara guardava més gol. Per a facilitar eixa tasca, Nani ingressava al terreny de joc en canvi per Rodrigo. Dit i fet, el partit estava en el punt de qui millor encaixara l’intercanvi de colp seria el triomfador. En estes el València s’armava de valor i Montoya des d’el costat esquerre. Tornava el lideratge del València al partit amb el tercer gol. Este partit podia haver quedat totalment decidit amb el penal que Dani Parejo va errar i que podia haver suposat un 2 a 4 tranquil·litzador. La sorpresa encara estava per arribar quan a dos minuts de complir el temps reglamentari Clerc signava el definitiu i alarmant 3 a 3 amb el que finalitzava el partit.