CRÒNICA Barça 2-0 VCF: L’enemic del VCF és el gol

El VCF paga un dur i excessiu peatge a Can Barça. La indolència cara a gol en la primera part va ser una pedra massa pesada per portar a esquenes dels de Nuno. El Barça colpeja a l’inici i al final del partit, Suárez i Messi.

Pocs adjectius fan falta per presentar un partit entre el FC Barcelona i el València CF. Des de principis del nou segle, els blanquinegres han deixat ferides profundes dins de Can Barça. Recordem duels de Copa del Rei, Lliga de Campions, Supercopa d’Espanya, Lliga. Protagonistes com Mendieta, ‘El Piojo’ López, Ricardo Oliveira, Villa, Paco Alcácer…

Res del passat anava a servir per afrontar el partit, que comptava amb l’il·lustre visita de Peter Lim. Amb la pilota rodant, el partit es posava lleig des de ben prompte. Fruit d’una jugada no finalitzada, l’home més en forma dins del conjunt blaugrana, foradava la porta de Diego Alves. Després d’un contraatac elèctric, conduit per Leo Messi, Luis Suárez finalitzava posant l’1 a 0 a l’electrònic del Camp Nou. 1 minut de joc i Nuno esbroncava als seus dement més calma. El punt més positiu, que encara restaven 89 minuts per davant.

D’ara en endavant començava el monòleg més perillós per al VCF. Els blanquinegres es fèiem amos i senyors de l’esfèric i del partit. Al 5’, Rodrigo era objecte de penal. Dani Parejo l’autor del llançament queia en la trampa de Bravo i el xilè atrapava la pilota amb les mans. El carrusel d’ocasions blanquinegres, no era a comptagotes, era com una cascada. De tots els colors, combinacions valencianistes, errades clamoroses blaugranes… Però com a factor comú, la xarxa defensada per Bravo encara romania, de forma inexplicable, sense estrenar. La falta de gol als xics de Nuno era totalment inversa al numero d’ocasions creades.

El KO era evident al grup conduit per Luis Enrique que no era capaç de llevar-se de damunt la pressió tan aclaparadora feta per els valencianistes. Aixó si, inevitablement, més bé o més mal, la zona de ¾ blaugrana és dinamita en conserva, que utilitzada en poca concentració és letal per a qualsevol defensa del món. Afortunadament, les diferències es mantenien quan el camí cap als vestidors començava a albirar-se.

Tot i la gran meitat feta per els de Mestalla, qui manava al marcador era el conjunt local, gràcies al gol de l’uruguaià, Luis Suárez (1-0).

Amb la segona part en marxa, el dubte era si el VCF seria capaç de mantindre el tipus com ho havia fet als primers 45 minuts. Per assegurar la presencia dels 11 jugadors al camp, Nuno realitzava la primera substitució just a l’eixida dels vestidors. Gayà ingressava al camp per l’amonestat Orban. Luis Enrique també rectificava el seu plantejament inicial donant entrada a Ivan Rakitic.

El pas del minuts, va deixar ben clar que el partit ja no era igual de físic que a la primera part. Els de Nuno no trobaven tant fàcil furtar la bola i eixir. Per la qual cosa, el joc a les banquetes s’esperava com un moment clau per tal de buscar un canvi de marxa al VCF.

Joao Cancelo i Álvaro Negredo al verd per sumar en atac, junt a un canvi tàctic ja conegut. Sense ser massa evident, el 3-5-2 es sobre veia al terreny de joc, per tal d’apurar fins als últims 10 minuts.

Un tram final de partit per al VCF que va ser llarg i pesat fruit del cansament. Una penitencia més a sumar després de l’amarg sabor de partit des d’el primer minut de partit, on de forma inexplicable els de Nuno no trobaren la forma per tal de foradar la porteria blaugrana.

Apurant totes les possibilitats, tirant mà fins i tot del temps d’afegit, el VCF va tractar de rascar un punt, que al remat va allunyar-se quan fruit d’eixa allau blanquinegra Messi des d’el centre del camp i sense oposició caminava cap a un cara a cara amb Diego Alves que res va poder fer, davant el rebuig del primer intent de l’astre argentí, que feia el 2 a 0. El xiulit final del col·legiat coincidia amb la celebració dels locals. Definitivament, el castic era excessiu per als blanquinegres.