García Pitarch guanya la batalla a Prandelli

Plata o Plom. Parafrasejant al famós personatge interpretat per Wagner Moura a la sèrie de televisió Narcos es resumeix el resultat de la guerra entre Cesare Prandelli i Jesús García Pitarch pel mercat de fitxatges que s’obrirà en els pròxims dies i que finalitza amb la eixida rocambolesca de Prandelli. La depressió esportiva que pateix l’entitat, igual de pronunciada que la dels anys 30, no deixava marge de maniobra a cap dels dos actors implicats. Tots dos deurien filmar en temps rècord una pel·lícula d’Oscar. La veritat és que cadascun volia imposar el seu guió i apunta a pel·lícula estrambótica de sèrie B tras l’ùltima decissió.

Una finestra de traspassos que abans d’obrir-se ha sigut una guerra de trinxeres per eixe motiu. Una lluita d’egos desmesurada amb el València a la UCI. Tots dos han pres posicions als últims dies en un i un altre flanc per a prendre les regnes de la planificació esportiva després del conclave de Singapur. Una reunió on van rebre el rapapols de Peter Lim segons les paraules de Layhoon Chan. Els dos responsables de la parcel·la esportiva del València, en lloc d’entendre’s, estigueren reptant per a fer-se amb el control suprem d’este àmbit al club, mentre la Presidenta Layhoon Chan no està estos dies en la capital del Turia. Un joc d’egos inexplicable, ja que un ha fet la pitjor plantilla de la història che i l’altre tan sol havia aconseguit un triomf a la Lliga.

Encara que Jesús García Pitarch volguera vendre a sala de premsa la seua unió amb Prandelli, de còmplice a primera fila amb un somriure sorneguer, la veritat és que cadascun ha volgut demostrar que era el més fort de l’Oest. Clint Eastwood i John Wayne. Si aquesta sintonia fóra real, Nikola Maksimovic estaria prop d’aterrar a Manises. Jesús García Pitarch estava boig per demostrar el seu poder portant a eixe jugador, però la realitat és una altra. Prandelli va traure el seu fusell davant els mitjans i va rebutjar el fitxatge: “vull jugadors llests per a rendir“.

Una altra prova d’aquesta disparitat de camins són les eixides. Mentre García Pitarch va assegurar que no hi havia cap jugador transferible o amb ganes de marxar-se, el transalpí va tornar a donar el do de pit: “Tots els jugadors són transferibles i he demanat quatre fitxatges”. De fet el propi Matthew Ryan ja ha contradit a García Pitarch i ha presentat una oferta d’Osasuna -rebutjada- a la recerca de minuts.

Alguna cosa que seria habitual en qualsevol club esportiu, la disparitat d’opinions entre el Director Esportiu i l’entrenador, s’ha convertit en un verí que pot ser letal per al València CF, ja que no hi havia una convivència sana i cap pla per a escometre el mercat de fitxatges, d’altra banda necessari com l’oxigen per a qualsevol ésser viu per a un club que coqueteja amb el descens de categoria, i en un context on el marge d’error és limitat l’el risc màxim.

Stefano Antonelli, assessor i representant de Cesare Prandelli, no va confirmar l’interès per Simone Zaza en als micròfons d’El Matador en Play Radio València, mentre García Pitarch es desbocó per confirmar-ho, així com per filtrar nombrosos noms per a demostrar el seu dubtós treball. La postura de Antonelli de discreció és la lògica, ja que la pròxima arribada de Simone Zaza l’està dirigint l’italià directament amb la Juventus. N’hi haurà que vore què passa amb l’operació pel jugador de la Juventus. Mentre García Pitarch exerceix de Director Esportiu cridant en nom de l’entitat che d’altra banda. Una dicotomia insana i que denotava poca serietat en una institució quasi centenària de cara a la resta de clubs europeus. Era esperpèntica eixa divisió de poders que tornà a posar de manifest l’absència de pla i el deixar-ho tot a la improvisació com ja ocorreguera de manera lamentable a l’estiu.

Un mercat estival on després de convertir una plantilla de Champions League en un erm van sembrar amb retales d’altres collites i ajudes inestimables de Jorge Mendes que va aparèixer com Kevin Durant per a anotar sobre la botzina amb Eliaquim Mangala i Ezequiel Garay.

André Gomes, Paco Alcàcer, Javi Fuego, Shkodran Mustafi… Unes eixides sustentades en mentides. Calia complir el FPF, però l’eixida d’Alcàcer la va negar Layhoon Chan en nombroses ocasions, per exemple. I la de Javi Foc va suposar l’absència d’un pivot defensiu que ara cerca el club com un possès.

I és que la cantinela que el FPF ofega porta sonant diversos mesos. Un avís perquè qualsevol cosa potable que es porte siga vista amb major il·lusió de l’habitual. L’excusa perfecta perquè el director esportiu puga passejar-se per la Ciutat Esportiva de Paterna al costat de Anil Murthy a escassos dies que s’òbriga la veda. Clar, està content de la planificació esportiva a l’estiu com va defensar davant els mitjans. Una plantilla que té els llocs de descens damunt. Excusa que a més és mentida. Les explicacions sobre el FPF semblen un monòleg de Leo Harlem. Al final del mercat hi havia marge després de les eixides, però de sobte per culpa de les multes de la UE i Hisenda – conegudes des de juliol- ja no hi havia marge de maniobra.

El València s’ofega i el panorama idíl·lic està a anys llum d’establir-se a Mestalla. Per tant, deixar la planificació al culpable de la situació actual o donar-li-la a un entrenador quan és un model que va fallar en el passat? Aquesta lluita de poder deixa dues opcions arriscades, però així com una deixa incertesa, l’altra seria la llosa definitiva per al València. García Pitarch es juga la renovació i ja ha aconseguit aferrar-se una mica més a la butaca i Prandelli, que no estava disposat a donar el seu braç a torçar, se’n va.