Hugo Duro encén Mestalla

El València va empatar a 3 davant l’Atlètic de Madrid en un duel en el qual va mostrar les seues dos cares. La de la plantilla limitada amb errors individuals que costaren dos gols, i la de la lluita sense descans, de no baixar mai els braços, amb la qual es remuntaren dos per a firmar taules en un gran partit de futbol.

El partit va arrancar amb la intensitat que li es pressupon a un partit com aquest. Tant el València com l’Atlètic de Madrid van començar amb la cama forta als balons dividits i sense esquivar cap enfrontament. Amb això, les faltes, xocs, protestes i interrupcions van ser la tònica habitual als primers minuts i van connectar Mestalla, que apretava amb cada decisió arbitral.

Al joc, l’Atlètic de Madrid controlava la possessió sense crear perill i el València intentava la complicada tasca d’eixir a la contra amb la gran pressió dels de Simeone. Helder Costa era l’únic que s’imposava als duels i guanyava metres. Tot i això, el València tan sols va tindre un tir llunyà de Guedes.

Amb el pas dels minuts i com sol ser habitual, la intensitat va anar disminuint i l’Atlètic de Madrid va anar trobant més espais i va produint atacs més perillosos, fins que al minut 35 Correa va connectar amb Suárez, que es va imposar en el duel a Diakhaby i no va perdonar el primer davant Cillessen.

El València estava ofegat al seu camp i després de recuperar la possessió no era capaç de lligar dos passes seguits. Els rebutjos amunt sense destinatari des de la defensa van ser el recurs més repetit en un tram de partit que no van saber jugar els de Bordalás. Una més de l’Atl`ètic de Simeone amb control, pressió i seguretat defensiva.

El València havia d’espavilar i això passava per igualar la intensitat visitant i anar a buscar a l’Atlètic més amunt. Dit i fet, a l’inici de la segona part i després d’una recuperació en camp contrari, el baló li va aplegar a Guedes i el seu tir va rebutjar en Savic i es va colar a la porta d’Oblak.

Amb l’empat al marcador l’equip va gaudir dels millors moments del partit, situant-se en camp contrari i xafant àrea. Però novament, una errada entre Racic i Guillamón va permetre als de Simeone recuperar el baló i amb espais, Griezmann va fer un autèntic golàs per l’escaire.

El segon gol va ser un colp massa dur, després d’haver-se refet del primer i quan millor estava el València. Tant és així que el tercer no va tardar a aplegar. Després d’un embolic dins l’àrea i de la revisió del Var, el gol de Vrsaljko va pujar al marcador.

El València va intentar tirar d’orgull per a retallar distàncies, i ràpidament va tindre una ocasió en la qual el baló es va estavellar al travesser de la porta d’Oblak. El partit semblava decidit, però coses més rares s’han vist a Mestalla i ni l’afició ni l’equip deixava de creure.

Es va aplegar al moment decisiu del partit i Hugo Duro va encendre Mestalla amb un gran remat a centrada de Gayá. El València creia en l’empat i quedava el descompte per davant. El públic va semblar el de les grans nits i va viure de peu el tram final de partit.

I amb l’atmosfera favorable i l’equip llançat, el València mereixia empatar. I així va ser. A l’últim minut, Hugo Duro va rematar al fons de la xarxa un centrada de Guedes i va posar el 3-3 al marcador i va fer explotar Mestalla, que va despedir als seus jugadors amb una atronadora ovació després del xiulit final.

Finalment, empat a 3 en un partit que evidencia que aquest equip vol, mai deixa de creure ni de lluitar. I també evidencia que li falta qualitat i això es veu reflectit amb errades individuals, però, amb el que hi ha, es trau el màxim profit.