Festa blanquinegra per derrotar al campió (3-1)

El València mata en 15 minuts als matalafers, amb els gols de Miranda en pròpia porta, André Gomes i Otamendi. La festa que començava a les 14h no feia altra cosa que tancar-se amb una vesprada de les que no es recordaven a Mestalla, en molt de temps. 

Mestalla en estat pur. Sense paraules des de 2 hores abans de la arrancada del partit. El primer gol ja era blanquinegre. L’atmosfera, la comunió entre equip i afició era insuperable, el mai vist al vell coliseu de l’Avinguda de Suècia. Amb tots els ingredients ben barrejats, a les 16 hores començava a desplegar-se el millor València Club de Futbol.

Amb un pressió difícil de digerir, l’Atlètic patia un col·lapse res habitual al grup del de Simeone. Al 6 de la primera part, un desajust entre Miranda i Moyà, provocava el primer esclafit d’alegria a les grades de Mestalla. Miranda cabotejava fent el primer gol vàlid de la vesprada, en pròpia porta. Amb el 1 a 0, els matalafers feren despertar l’insti assassí dels xics de Nuno. 2 minuts més tard, al 8, taconada d’Alcácer cap a André Gomes i el portuguès es clavava com un ganivet calent a la mantega dins de l’àrea indi per posar el 2-0 al lluminós de Mestalla. Per arrodonir un quart d’hora de bogeria col·lectiva, els blanquinegres ferien de mort a l’Atlètic. Com diu la dita “qui amb ferro mata, amb ferro mor”. Otamendi, feia amb el cap el tercer de la vesprada. La festa era plena al verd de Mestalla i a les seues graderies.

Amb un marcador que ni amb el millor dels optimistes, el València va començar a jugar amb el rellotge. Mestalla al càntic de “Ole, ole” començava a assaborir el liderat momentani que li atorgava el marcador. Però malgrat, l’estat anímic dels matalafers, a la vora de la mort, van ser capaços de foradar la meta defensada per Diego Alves. Al 29, després d’un mal rebuig del porter brasiler, Mandzukic convertia el primer per als roig-i-blanc, 3-1.

Amb este “nou” escenari, l’Atlètic de Madrid semblava ja alçat de la becadeta. Afortunadament, el marcador en eixe moment era tan pesat com una llosa de pedra per als del Manzanares.

Als últims compassos de la primera meitat, les decisions arbitrals, tan temudes per Nuno, eixiren a lluir.  El clamor va arribar just al 45’. Teixeira Vitienes, assenyalava el punt dels 11 metres a favor dels visitants, en una jugada un tant dubtosa per assenyalar la pena màxima on Gayà va ser l’infractor per unes mans. Però, si Mestalla volia ser una festa completa, Alves hauria de fer la seua aparició. Dit i fet, davant el llançament de Siqueira, el brasiler bloquejava la pilota amb les dos mans i l’afició blanquinegra explotava d’alegria com si d’un gols es tractarà.  Amb l’acció del meta valencianista es tancava els millors 45 minuts vistos a les graderies de Mestalla a les últimes campanyes.

Amb la represa, l’equip de Nuno es conjurava amb un cercle al mig del camp per tal d’aguantar el millor possible el que encara restava, ni més ni menys que 45 minuts. Els segons 45’, les forces es van anivellar, sense cap protagonista dominant al verd, el protagonista es trobava als seients de Mestalla espentant als seus. A més els ball de canvis va frenar el joc. Alcácer, Gomes i Piatti eixiren cap a la banqueta amb la benedicció de Mestalla. Augusto, per equilibrar, Orban per contenir i Feghouli per revolucionar. Nuno tocava diana amb les substitucions. Els blanquinegres ficaven una marxa més al verd, en aspecte tàctic, superant al Cholo Simeone. De nou el València es sentia còmode sobre l’herba del feu valencianista.

Davant esta incomoditat, l’Atlètic de Madrid va optar per fer ratlla, on Parejo eixia de tots estos emparellaments amb un colp, que no el feia desaparèixer del partit. Mestalla va tornar a aparèixer per a tancar com toca la festa.

El partit arribava a la fi i al temps d’afegit, Cerci, el davanter italià matalafer, seria expulsat per doble groga. La primera la veia per fer gol ajudant-se de la mà, la segona la veuria segons després per les reiterades protestes a l’àrbitre càntabre.

Amb el xiulit final, Mestalla esclatava, no d’alegria, d’èxtasi. El 3 a 1 era una realitat i el València tornava a la primera posició de la classificació, per unes hores. Les ovacions amb Mestalla en peu no van fer altra cosa que tancar una vesprada, d’il·lusió blanquinegra.