Este València també guanya quan juga malament (0-2)

Després de la parada per seleccions tornava el campionat de la regularitat, en el qual el conjunt de Mestalla s’aferrava a ser-ho més que mai. I arribava a Barcelona amb el ferm propòsit de sumar de tres en tres. Per a açò el tècnic va moure l’onze amb quatre novetats: Gabriel per Garay, Lato per Guedes, Andreas per Carlos Soler i Santi Mina per Zaza. El concepte d’equip de Marcelino el porta rigorosament i, per a açò, ho demostra amb fets. Tots els jugadors de la plantilla són útils i tots van pel mateix camí.

En l’inici del partit un centre de Gerard al qual no va arribar Sergio García va ser la primera aproximació clara de l’Espanyol, ràpidament contrarestat pel València CF, que, després d’una sèrie de rebots després d’un servei de córner, es va acostar amb perill amb un xut d’Andreas que va detindre bé el meta Pau. Instants després Montoya també ho va intentar des de fora de l’àrea i la pilota va eixir desviat per poc. Piatti també va provar amb l’esquerra, un centre de Gayà que no va controlar el porter local. Era un anar i vindre dels dos equips, sense dominador clar de la situació. Per moments controlava l’Espanyol i per uns altres el València. Un rebuig de Víctor Sánchez, al caient de la mitja hora, no va ser aprofitat per David López per a fer el primer quan estava sol, encara que es va trobar amb la mà de Neto, qui de nou va haver d’intervindre a una rematada des de prop de Sergio García. Les ocasions més clares les van tindre Gerard quan va disparar al pal en el minut 36 i Darder, en el 41, va repetir pal amb una rematada amb rosca. Era la fase més irregular d’un imprecís València CF que, a força d’impulsos, rondava l’àrea blanc-i-blava. Al final, els dos equips es van anar al descans amb l’empat inicial després d’un primer assalt en el qual l’Espanyol va disfrutar de les oportunitats més clares amb dues rematades al pal davant un bloc de Mestalla que va alternar el millor i el pitjor amb el pas dels minuts.

En la segona meitat, l’Espanyol va eixir pressionant a la recerca del gol i vora l’hora de joc una ràpida eixida de Neto als peus de Sergio García va impedir el pitjor. Va ser en eixe moment quan va moure fitxa Marcelino en donar entrada a Guedes per Lato i endarrerir la posició de Gayá al lateral esquerre. Els de Quique no perdien la il·lusió i Gerard, va voler donar la sorpresa però va tornar a trobar-se amb un àgil porter blanc-i-negra. Però este València CF és màgic i indestructible i en el minut 66 Kondogbia, va vore la porteria de l’Espanyol i va col·locar la pilota lluny del marc de Pau per a fer el 0-1. La qualitat del migcampista francés va demostrar que, encara sense fer grans coses, l’equip de Marcelino, per cert expulsat poc abans pel col·legiat per protestar una acció, és una roca que mai es trenca. Tercer tant del ’16’ i tots ells lluny de Mestalla, en el Santiago Bernabéu, en el Benito Villamarín i esta vesprada en el RCDE Stadium.

El València CF va fer un pas al capdavant i l’Espanyol es va encongir amb el tant visitant, i Rodrigo, en una jugada personal, va disposar del segon de la vesprada, però Pau ho va evitar amb una mà espectacular. El partit no estava definit, ja que l’equip local buscava a la desesperada l’empat. I en el minut 82 arribava el puntelló definitiu amb el 0-2 de Santi Mina que, amb molta intel·ligència, va aprofitar una mala cessió de Víctor Sánchez per a batre a Pau. Quint tant del gallec que aprofita el seu temps de la millor forma possible. Al final, tres punts més, huitena victòria consecutiva, invicte, porteria a zero, efectivitat…, així és este València CF 2017-18. Uns registres de rècord que mai havia aconseguit en tota la seua història i que li porten, després de dotze jornades de LaLliga, a ser un equip fiable, compacte i senzillament perfecte. Ara, a descansar i a pensar en el FC Barcelona.