CRÒNICA R.Madrid 2-2 València: El VCF torna a fer explotar al Bernabéu

Repartiment de punts a duel del Bernabéu. El VCF desaprofitava l’avantatge collit a la primera part, amb els gols de Alcácer i Fuego. Alves, de nou, tornava a ser la figura del VCF desbaratant totes les accions blanques.

Molt prompte tractava el VCF de donar començament l’assalt al Bernabéu. La pressió que tant ofega al conjunt blanc va ser la primera ferramenta que els, hui vestits amb la Senyera, utilitzaven per tal de minimitzar l’inici de l’equip local. La més clara als primers compassos va portar la signatura del davanter de Torrent, Paco Alcácer. Al 10’, aprofitant una passada llarg de Diego Alves, Paco tractava de superar a Casillas amb una vaselina que va marxar-se molt alt, en un claríssim cara a cara. Malauradament però, el Madrid va saber trobar altra fórmula per la que poder arribar a la meta defensada per Diego Alves. La pilota parada va ser l’eina més potent dels de la Capital d’Espanya, estavellant dos pilotes a la fusta.

Com si d’un combat es tractarà, la iniciativa anava canviant de barri i al 19’ l’alegria saltava al cantó dret superior del Bernabéu. Un servici des de la banda esquerra servit per Jose Luis Gayà era rematat per Alcácer al estil de la casa, de primeres i en la puntera. 0-1, la festa blanquinegra començava. Perquè al minut 26 esclatava en nervis al mateix temps que el mini Mestalla inserit al Bernabéu alçava els braços celebrant el segon gol obra de Javi Fuego. L’asturià, pentinava una pilota servida als cor de l’àrea superant a Iker Casillas. Esta volta si, les ocasions blanquinegres es convertien en gol.

Tot i el còmode 0-2 que lluïa a l’electrònic del Bernabéu. El VCF, amo i senyor del partit va proposar un canvi de ritme. Una baixada de marxa que va relaxar als de Nuno. Una relaxació que Chicharito va aprofitar per tal d’endollar a ell, els seus companys i a les 90.000 animes que omplien el Coliseu de la Castellana amb la tercera pilota que besava la fusta.

El camí als vestidors estava molt prop i el València tot i que patia la fúria blanca tractava d’aguantar l’avantatge de 2 gols després de 45 minuts de molt de treball i esforç col·lectiu. Però no tot anava a ser un camí de roses. Al 46, dins del temps d’afegit, un contacte de Gayà amb Bale era assenyalat com a penal. L’encarregat, Ronaldo, el que no pareixia no saber era que davant tenia al millor para penals de tota la Lliga, Diego Alves, qui esbrinava el lloc del llançament i posava el punt i final a una primera meitat d’ensomni. La bestiesa del Bernabéu estava a 45 minuts de ser una realitat.

L’inici de la represa, Ancelotti cremava les seues opcions realitzant els dos últims canvis. El tècnic italià, canviava per complet les ales defensives, Arbeloa i Coentrâo. El canvi d’aires al Madrid era notable i l’aire de final de la primera part continuava sobrevolant el Bernabéu.

La nit queia sobre Madrid, però el temps corria massa lent per als valencianistes. Tot i que Alves es convertia en un gegant en cada ocasió madridista, al minut 12 una cabotejada imperiosa de Pepe dins l’àrea feia servir el primer del Madrid al marcador.

Amb l’1 a 2 el partit va entrar en una perillosa fase de calma tensa instaurada per l’onze valencianista i que en els peus dels locals estava la decisió de quan durava. Al mateix temps, la gasolina al depòsit blanquinegre començava a mostrar clars símptomes d’esgotament. Davant esta situació el ball a la banqueta blanquinegra va començar amb el primer moviment a la davantera. Alcácer per Negredo. L’idea del tècnic portuguès amb este moviment, retindré la pilota el més possible davant l’absència d’esfèric als últims minuts. Este moviment desplaçava temporalment a Piatti a la llança d’atac.

A la mitja hora de la segona part, Alves donava l’esglai del partit. Sent el màxim exponent del VCF, el brasiler necessitava de l’assistència mèdica. En este moment de parada, ambdós equips acudien a les banquetes per tal de combatent de la millor manera possible la intensa calor que assotava el verd.

Encarant els últims 10 minuts d’encontre, Negredo va disposar de la sentencia, però per dos voltes l’encert del de Vallecas davant el seu ex equip no era màxima. Un encert que altre ex, esta volta del Valencia si va trobar. Amb un perfecte llançament, Isco superava a Alves posant l’empat a 2 a falta de 7 minuts per a la fi.

L’agonia i el patiment, una màxima al partit era ja insostenible al partit, i que de part del col·legiat se prolongava per 5 minuts més. Un temps d’afegit embogit on el VCF va disposar de la seua última per tal de tornar a cobrar avantatge al lluminós però Carvajal va evitar la rematada de De Paul, amb tot al seu favor. El xiulit final de l’àrbitre va deparar el repartiment final de punts. Uns punts que apropen més al VCF a l’objectiu de la Lliga de Campions, mentres que per el bàndol local, frenen d’arrel les seues possibilitats de conquerir el campionat de Lliga.