El partit que tots necessitàvem

Acostumar-se a perdre és una de les pitjors sensacions del món. No pel fet de la pròpia derrota, sinó perquè es reprimeix qualsevol sentiment d’il·lusió. I ja anaven set partits, des d’aquell dia del Reial Madrid, en el qual tots ens anàvem de Mestalla o del camp de torn enfadats, tristos i preocupats. Necessitàvem un partit com el d’ahir en el qual poder dir que el València havia guanyat.

Però principalment era important guanyar per a no tirar tota la temporada en el mes de novembre. L’equip acumulava una ratxa perillosa que li podria haver deixat sense opcions de barallar per res seriós molt prompte. Ara mateix el València es troba a 3 punts del primer equip que va a Europa, que seria l’Osasuna (7é) i aniria a la Conference League.

No obstant això, no podem tornar a caure en un excessiu optimisme. La Bordaleta no torna a rodar. Simplement s‘ha guanyat a un equip al qual pel seu estat anímic i futbolístic estaves en l’obligació de fer-ho. El calendari segueix sense acompanyar, ja que Mestalla rebrà la setmana vinent a l’Atlètic de Madrid i després de l’aturada viatjarà a Anoeta per a mesurar-se a la Reial Societat.

És molt complicat predir on acabarà el València la temporada. El que sí que sabem és que ahir tots vam eixir de Mestalla amb un somriure d’orella a orella