Dur correctiu per a València Bàsquet de cara a la final de dijous (89-102)

València Bàsquet va rebre un bon revés de cara a la final de dijous caient derrotat a la Fonteta i rebent la ‘friolera’ xifra de 102 punts, la major aquesta temporada en Lliga Endesa, davant un Joventut que va fer major sensació de bloc al llarg de tot l’encontre i on fins a set jugadors van superar els dobles dígits d’anotació.

L’inici de partit va tindre dos clars protagonistes, d’una banda Mike Tobey amb dos triples consecutius i d’altra un vell conegut per l’afició taronja, Pau Ribas, que deixava mostres del seu repertori infinit esquivant bloquejos com si d’estàtues es tractaren i creant molts problemes a una defensa prou passiva dels de Ponsarnau.

De fet, encara restaven 3 minuts de primer quart i el de Tàrrega ja va haver de parar l’encontre perquè eren ja 20 punts encaixats amb una facilitat preocupant. La segona unitat de València Bàsquet, liderada hui per Dubi va entrar a pista per tractar de canviar-li la cara a un joc una mica descafeïnat.

No ho aconseguiria pel mateix motiu que els titulars, la falta de ritme defensiu, que continua sent com llançar una moneda a l’aire. Sols Guillem Vives amb dues penetracions directes a cistella aconseguia mantindre als nostres prop en el marcador, confirmant que l’equip està ple de talent individual.

Però prompte s’encarregaria Joventut de prendre la iniciativa altra vegada del partit, a base de defensa i d’atacs plens de sentit, amb Tomic com a eix i Dawson entrant des de segona línia. Els atacs taronja depenien de buscar situacions de ‘pick and roll’ frontals prou previsibles per als visitants que, tot i això havien entrat prompte en bonus.

Ponsarnau va reaccionar i va ordenar una pressió a tota la pista que va generar per fi dubtes als catalans, molt còmodes fins al moment. Com ja fa temps que no és notícia, la cara de l’equip va ser una altra, per descomptat també en atac, amb molt més dinamisme i amb els homes importants entrant més en contacte amb la pilota.

València Bàsquet va posar-se per primera vegada damunt al marcador, però Brodziansky vacunava amb dos llançaments de màxima dificultat i Joventut va tornar a apoderar-se del xoc. En definitiva, tot un dia de la marmota en la Fonteta, la mateixa dinàmica que la resta de temporada, irregularitat defensiva i absència d’idees en atac com a conseqüència.

En la reanimació, els pupils de Carles Duran van tornar a eixir amb una marxa més i van establir la màxima en el marcador (+10). L’engranatge taronja continuava oxidat i cada vegada era major la superioritat d’un conjunt visitant més motivat per a la causa. A més, les pulsacions del xoc pujaven amb una tècnica assenyalada a cada entrenador.

Van Rossom i Dubi tractaven de posar rigor al joc col·lectiu, però els de la Penya no soltaven el peu de l’accelerador i mantenien la distància en el lluminós, a més de la sensació de superioritat que cada vegada s’aguditzava més. No obstant això, València Bàsquet arribaria a l’últim quart amb opcions de lluitar per la victòria que de moment no mereixia.

Els percentatges de tirs tant de dos com de tres (60 i 33% davant 73 i 57%) eren el perfecte reflex de la dinàmica del partit: el Joventut estava trobant situacions d’avantatge per anotar amb major facilitat que un conjunt taronja excessivament depenent dels 9 rebots ofensius capturats que li havien concedit segones oportunitats.
Al cap de tres minuts d’últim quart, Ponsarnau va tornar a parar l’encontre per una nova màxima establida, en aquest cas de +14 a favor dels catalans, que continuarien ampliant fins al +18 i superant ja els 80 tants. Ja eren sis els jugadors visitants que superaven els dobles dígits d’anotació en tota una demostració de joc coral.

La reacció taronja que tothom esperava mai arribaria i el final de partir es convertiria en un insípid intercanvi de cistelles que per desgràcia tindria un invitat de luxe vestit de negre i verd, un Dawson ‘on fire’ que acabaria de rematar una altra vesprada per a oblidar de València Bàsquet en Lliga Endesa.