Djukic, el campió de les rodes de premsa

Estic convençut. El tècnic serbi acabarà guanyant un títol. Però no serà la Lliga, en 13 jornades el seu València ja està a 20 punts del primer –anem camí del rècord-. No serà tampoc la Copa del Rei, amb el previsible enfrontament en ¼ amb l’At.Madrid i amb el Reial Madrid en ½ si de cas sonara la flauta davant els matalafers. No serà tampoc la UEFA Europa League. Si patires davant un equip suïs amb 10, no vull ni pensar com seran les eliminatòries davant rivals de major entitat. No serà la Champions, que malauradament tardarem molt de temps a olorar per Mestalla.

Però Djukic quedarà a la història del València com “l’entrenador de l’afició”. Aquell a qui mai se li va xiular. Com el campió dels tòpics, de les frases fetes, del discurs populista i de les paraules de cara a la galeria. En poques setmanes ha esgotat els recursos habituals: els obrers, els guerrers, el fang… i el que faltava ahir els ous: “si no tens ous no pots jugar ni entrenar al València”. És cert. Però jo afegiria: I si no tens futbol tampoc. I si no tens coneixements per a plasmar-ho en el camp, tampoc. I si no tens recursos des de la banqueta tampoc. I no saps ensenyar a defensar tampoc.

Ahir tornant de Mestalla em feia vergonya escoltar a Djukic –a la retransmissió de “El partit de Nou Ràdio”- demanar solucions a un company de la premsa. Crec que era Jordi Gosálvez de Onda Cero a qui el serbi interpel·lava perquè li explicara com defensar millor. Ridícul. La nostra obligació és preguntar. La dels entrenadors trobar les solucions. I la del president també.

Encara hi ha qui espera de Djukic una resurrecció futbolística. Com la de Lázaro. O com la de Rafa Benítez a Montjuic. Hi ha matisos. I diferències ben grans. Aquell València CF de decembre de 2001 arribava a Montjuic després de 16 jornades. Ho feia amb 24 punts, a només sis del líder i a 4 de champions. I amb un equip a qui li costava guanyar però sabia defendre. Només 12 gols en contra. Des de la defensa es va edificar aquell equip que acabà guanyant la lliga.

El pitjor d’este equip és que l’esperit indolent de plantilla i entrenador es retroalimenta. I eixe esperit es trasllada a la graderia. Quan Alcatraz va fer el 1-2 –en altra jugada mal defensada- poca gent a Mestalla creia a la remuntada. Els primers els jugadors. Només hi havia que vore les seues cares quan encara faltaven 20 minuts.

I només hi havia que vore la reacció del públic en acabar el partit. Mocadorà breu i ràpidament cap a casa. A pensar en altra cosa. Tan ràpida sigue la mocadora que quan alguns dels jugadors intentaren saludar des del mig del camp ningú els mirava. Els aficionats, camí dels vomitoris, els donaven l’esquena. Tot un símptoma.

L’afició dóna l’esquena a un equip que no juga a res. Però que, això sí té un entrenador que és molt valencianista. Encara que ens duga a cap lloc.