Derrota dolorosa en Tel-Aviv que deixa contra les cordes a València Bàsquet (84-72)

València Bàsquet va cavar la seua pròpia tomba i va deixar passar una vegada més una gran oportunitat d’acostar-se als llocs de ‘top8’ en la que era tota una final. L’equip taronja va pagar el seu excés de confiança i va acabar desesperat en una nit per a oblidar.

Els dos equips van arrancar el partit amb les idees ben clares. Per part de Maccabi l’objectiu era buscar les superioritats de Caloiaro i Casspi sobre Sastre i Labeyrie, mentre que els atacs taronja es basaven en intenses circulacions de pilota que acabaven en diagonals directes a cistella.

Això sí, València Bàsquet va prendre la iniciativa en el marcador des de l’inici, neutralitzant el talent individual de Wilbekin, que se n’anava al banc amb 0 punts, i carregant el rebot en ambdós costats de la pista, especialment en la parcel·la ofensiva amb 5 captures.

La sensació era que els de Ponsarnau tenien clares les tecles a tocar per fer mal a Maccabi, però els locals es mantenien en l’encontre per culpa d’un parell de distraccions en les vigilàncies defensives dels nostres que havien permés anotar a Bender amb facilitat.

Un excés de confiança que va provocar que els de Sfairopoulos entraren en dinàmica i prengueren el control del xoc. Els titulars de València Bàsquet van tornar a pista i les forces s’igualaren altra vegada amb un Derrick Williams que, tot i estar imprecís mostrava compromís defensiu i una duresa inèdita fins al moment.

Però el lideratge, la lluita i el rigor van arribar de la mà de Dubi, que es va carregar l’equip a l’esquena i va tornar bojos a tots els jugadors rivals a base de capturar rebots (7 totals) i trobar els espais en la pintura. El capità va ser el reflex perfecte de la necessitat de victòria de l’equip taronja, que arribaria a l’intermedi amb dos punts d’avantatge i amb les sensacions positives de tornada.

La segona meitat va començar amb la tercera personal d’un Kalinic apàtic i amb un augment de ritme per part dels dos equips, que a més van anotar tots els triples que no havien encertat anteriorment. Maccabi recuperava la iniciativa en el marcador aprofitant-se de les concessions defensives dels de Ponsarnau i contrarestant així l’encert de Van Rossom i Labeyrie.

Com també en el primer temps, la segona unitat de València Bàsquet no va entrar amb la intensitat i concentració que requereix un encontre d’aquestes característiques. La falta de ritme darrere, com sempre, es va traduir en una successió de males decisions en atac i en un lleuger avantatge local.

La millor notícia era que amb molt poc, els taronja es mantenien amb les opcions intactes d’aconseguir la victòria encara que s’havien complicat massa la vida davant un equip que donant la seua millor versió s’havia mostrat incapaç d’obtindre un marge més clar.

Però en contra de reaccionar, l’equip va entrar a l’últim quart amb una actitud passiva i desafortunat des del triple, conseqüència de les poques pilotes passades per dins, la història de sempre. Ponsarnau va frenar el xoc perquè els seus estaven 10 per davall quan faltaven cinc minuts.

Però València Bàsquet no era el dels grans dies, continuava posant-se la seua pròpia soga i condemnant-se a una nova derrota en tota una final. Els balanços defensius reflectien a la perfecció la mala estructura en els sistemes d’atac dels nostres.

Els àrbitres assenyalaven una tècnica a la banqueta taronja i Casspi vacunaria des del triple a un equip desesperat que no havia merescut guanyar. Una vegada més València Bàsquet va mostrar la seua versió més irregular i va acabar caient de forma clara davant un Maccabi que trencava així la seua mala ratxa.