CRÒNICA VCF – FCB: Nadar com mai per a morir com sempre

Mestalla estava de gala. Elèctric per a rebre al campió. I l’equip no va defraudar, el València mossegava i sabia que tot era possible.

Els blanquinegres estaven junts, armats i les ajudes eren constants. El baló, òbviament, era blaugrana, que no aconseguia avançar, ja que un València que dibuixava un 4-4-1-1 molestava constantment l’eixida. Parejo sempre pegat a Busquets feia més complicada la tasca i el València quan podia volava. Era la idea. I l’arma és bona: la velocitat. Però falta l’ingredient clau: determinació, el València no aconseguia acabar les jugades.

La intensitat era bona. València i Mestalla eren u, eren electricitat, però la qualitat dalt de l’equip de Luis Enrique, que perdria a Iniesta després d’una entrada d’Enzo, és molta. I sempre que Messi contactava amb el baló i Neymar, foradant constantment el costat dretà del València, ficaven l’aigua al coll de la defensa, que aixecava com podia, i del temple de l’avinguda de Suècia. I el perill, quan ve i naix d’aquestos tres, sol tindre un final: el gol. La defensa valencianista errava per primera vegada i el baló queia als peus de Messi dins l’àrea. El destí estava clar, l’astre argentí avançava als catalans.

A partir d’ací, el Barcelona aconseguia tindre un control més total de la possessió amb l’intel·ligent moviment de Busquets, que endarreria la seua posició uns metres i rebia sol. Però el València seguia jugant les seues cartes i continuava arribant gràcies a furtar el baló i la seua velocitat per les ales: Parejo, per partida doble, pogué igualar. En una d’estes, també es va produir la jugada polèmica, Rodrigo xafava àrea amb velocitat i Umtiti l’atropellava. El navarrés Undiano no va apreciar res, i va deixar seguir.

El contratemps va arribar per la lesió de Gayà, que va deixar el seu lloc a Abdennour.

Començava la segona part: Prandelli va convertir onze jugadors en onze llops. El València eixia a mossegar dalt, intens i ordenat. I el Barça, amb moltes baixes a la defensa, patia. I molt. Tant, que els llops doblegaren amb dos mossos als de Luis Enrique, novament gràcies al joc per bandes. Munir rematava on no pot arribar mai un porter un perfecte centre ras de Parejo i Rodrigo fussila després que Nani filtrara un mil·limètric baló. 2-1. Mestalla tornava a convertir la paraula impossible en possible.

Però, repetim, quan tens davant al Barça, també tot es possible. I el Barcelona empatava després d’un córner. Suárez rematava un baló solt després d’una estratosfèrica parada d’Alves. 2-2. Partit boig a mestalla.

Els jugadors, sabedors de la mitja hora que quedava per davant donaven treva al partit. Prandelli canviava la disposició, introduïa a Mina i ficava a Nani de ‘9’. El Barça duia el control però només molestava la porteria d’Alves a baló parat i el València esperava la seua oportunitat replegat, amb un colossal Enzo Pérez, el millor del partit.

El pla del València tornava a ser el del principi, esperar i volar. I la fórmula quasi és perfecta. Ho haguera sigut si un Nani, espectacular durant el partit, haguera aprofitat el mà a mà davant Ter Stegen. Mestalla ja cantava gol però el baló va eixir fregant el pal.

Però el final del conte, anava a ser dramàtic. El València, després de nadar i nadar moria a la vora. La ‘MSN’ nugava una bona jugada que acabava en penal d’Abdennour, que havia estat correcte de lateral, a Suárez. Alves imposava i endevinava però l’argentí va ajustar molt el baló.

Ara, Prandelli, deu veure el costat positiu de les coses: a Mestalla, tot és possible.