VCF-ESP: El VCF supera a l’Espanyol davant totes les adversitats (2-1)

Mestalla acudia al migdia d’este diumenge al seu camp per a complir una setmana més amb la seua inqüestionable militància blanquinegra. En mode de prèvia, es donaven tots els condicionats perfectes per a sumar els tres punts després de molts mesos, en concret des d’el passat 16 d’octubre quan Cesare Prandelli s’estrenava a la banqueta del Molinón amb l’1 a 2.

Voro i l’equip deixant darrere ja l’eliminació copera centrava tots els seus esforços per a la prova davant el conjunt de Quique Sánchez Flores. Esta no anava a ser gens fàcil tenint en compte tots els problemes físics acumulats fins i tot en homes com Lato cridats, a priori, a ser titulars. En tònica de sorpresa, el tècnic valencianista de L’Alcúdia apostava per Soler en detriment de Suárez que es quedava a la banqueta. Esta fórmula donaria la raó al ‘Salvador’ d’este equip en urgències. El centre del camp amb Soler com a destacat i l’odre de Parejo i Enzo atorgava el domini als blanquinegres als primers compassos del partit. Mestalla ho agraïa i s’afegia a la festa. La grada demostrava la fam de victòria i gol amb la jugada que Soler va protagonitzar que va alçar als aficionats dels seus seients però un defensor de l’Espanyol va estar més atent evitant així el primer gol del mig dia.

Va ser passat el quart d’hora de la primera part quan el València amb una molt bona jugada entre Parejo-Nani i Montoya no erraven i obrien el marcador amb el segon gol consecutiu del lateral dret Martín Montoya. Jugada iniciada per Parejo que obria a Nani i este servia en safata el baló al lateral en una molt bona arribada per batre a Diego López. Mentres tant de l’Espanyol ni rastre al camp de Mestalla. No va ser fins a la mitja hora quan Álvaro Vázquez provava l’atenció de Diego Alves.

Tot i el curt 1-0, el València continuava mostrat sensació de poder al partit a partir d’un Nani que s’agradava després d’haver superat els problemes físics. El temps del descans s’apropava i al pensament del col·lectiu present a Mestalla estava la necessitat d’ampliar diferències al marcador per evitar mals majors de cara a la segona part. Finalment amb el xiulit del col·legiat el marcador no va patir cap variació després del gol de Montoya (1-0).

El joc va continuar a la represa sense grans variacions. El València continuava deixant-se portar al partit amb el dèbil 1 a 0 al lluminós. Poca contundència sabent dels mals endèmics d’este equip des de fa mesos sense deixar la porteria a zero. Amb eixa basa, Quique Sánchez Flores iniciava el seu carrusel de canvis amb l’estrada de Melendo per ocupar el carril esquerre i buscar més protagonisme al partit.

Qui s’encarregava de recordar a Mestalla la seua figura era el col·legiat de l’encontre. Sánchez Martínez encenia a la grada mostrat en molt poc de temps quatre grogues. Soler, Parejo, Munir i Gayà eren les víctimes i Mestalla es fartava del poc tacte.

Amb Mestalla a mil, el València tornava a reactivar-se amb més cor que cap i d’una falta treta magistralment per Parejo naixia el segon gol dels blanquinegres per posar terra de ple mig. Al xut del de Coslada, Diego López repel·lia com podia i Mina molt atent a boca de gol espentava la pilota al fons de la xarxa per fer de Mestalla una bacanal d’alegria desmesurada. Els de Voro manaven per dos gols a zero, sí a zero, quedant un quart d’hora per a complir-se els 90 reglamentaris.

Havia fet bé el València en ampliar diferències perquè només cinc per a la fi, una pilota mal rebutjada era l’oportunitat perfecta, l’única, dels pericos per retallar al marcador i posar més emoció si cabia a l’encontre. L’angoixa al partit tenia temps de caducitat i Mestalla entrava en joc per defensar com un central més els tres punts que hi havien en joc i que eren or per a l’actual estat anímic dels valencianistes. La senyal de l’àrbitre suposava un alliberament per part de tota Mestalla, equip i cos tècnic que tornaven a somriure quatre mesos després consumant-se la segona victòria del curs a Mestalla.