CRÒNICA: LEG 1 – 3 VCF: El València crema penes a Butarque

Prandelli està per a poques bromes i el partit de Butarque ha servit per a assentar el nou sistema amb dos finalitats claus: automatitzar el nou rol i apropar-se al desitjat equilibri buscat. I la recerca de l’equilibri té dos elements clau: que els dos extrems s’adapten a l’engranatge. I açò, Gayà i Montoya sembla que ho han captat ràpidament. Els dos carrilers, però sobre tot el català, han sembrat el pànic a l’àrea local. Primer, l’ex culer, sense temps de comprovar intencions, posava un baló crusat medit per a la definició, sense que tocara el sòl, d’un Munir que avui acompanyava, a un novament titular com a davanter, Nani, que ens deixaria una de les imatges mes impressionants del partit amb una molt plàstica tisora. Segon, amb una paret amb l’autor del primer gol, que ha estat omnipresent en tot l’atac i que ha realitzat un perfecte joc d’esquenes, posava altre centre medit per a l’aplegada de Medrán.

Altra resposta que detecta els bons automatismes que el València està adoptant: el davanter baixa a rebre i el migcampista aprofita l’espai. Simple. 0-2. El València només patia per les internades d’un rapidíssim Darwin Machís i per uns errors motivats encara per la curt temps d’adaptament al nou sistema dels defensors, i a baló parat, amb una rematada que treia in–extremis Jaume, correcte com sempre.
El paper de Medrán.

El cordovès, que era al que més se’l esperava a la gespa de Butarque va aparèixer. Des de l’interior dretà feia la tasca d’establir connexió amb la defensa, encara que el València ha sigut, en la seua major part, directe, donava continuïtat al joc al mig del camp i es llançava a l’atac, mostrant grans aptituds tècniques. Mentrestant, el martell de Montoya anava cada vegada colpejant la porta a la banda que hui defenia el castellonenc i debutant amb els madrilenys Sergi Segura.
La segona part aplegava i canviava la tònica però no les intencions. El partit s’embrutia i el joc directe era constant. Un joc directe que va afavorir el Lega gràcies a un magnífic baló baixat per Guerrero que donava lloc a l’arribada d’un Darwin Machís que va ser un malson per als defensors valencianistes. La transició defensiva no va ser bona i el mig del camp va deixar molt exposada a la defensa, que no va poder fer res davant la diagonal del veneçolà. Prandelli aprofitava per llevar a un Mangala que jugava amb la mort amb les seues entrades a destemps i va introduir Aderlan Santos, expeditiu en defensa però que dificultava una neta eixida de baló.
Prandelli sabia que calia aguantar i volar en un partit on les imprecisions al centre del camp estaven a l’ordre del dia i va introduir més velocitat dalt amb uns inèdits de davanters Bakkali i Fede. I Prandelli ho trovà: Bakkali sentenciava al contracolp.
La tesi és clara: el València guanya amor propi a terres madrilenyes en un partit on la precisió va brillar per la seva absència i suma punts per a fer realitat un canvi de caràcter que s’està vent palpable des de l’aplegada de Prandelli a la banqueta. I sumar punts és, en definitiva, sumar confiança per al que bé, que no és poc.