Complirà el VCF 100 anys?

No és esta la millor setmana en la història del València CF. Tot el seguit de notícies que envolten el club des de fa uns dies no són les més positives. O per dir-ho directament: són un desastre. Com si d’un edifici en descomposició es tractara, estos dies el VCF està vivint un bombardeig de pedres que li cauen d’un sostre i unes parets en runes: La destitució de Djukic -en un projecte que ja es veia encaminat al fracàs al mes de setembre i que han deixat que acumulara decepció rere decepció-; les noves cares que van a dur la gestió esportiva endavant: Rufete, Ayala –noms que poden il·lusionar, però amb poca experiència als despatxos-; l’expedient sancionador de la Comissió Europea per les ajudes irregulars de la Generalitat; les dimissions a la Fundació del VCF i clar està la imminent venda del club a un -hipotètic- potent grup o fons d’inversió que desperta recels a un gran sector del valencianisme.

No és el millor panorama este per a sentir, viure i defensar el València. Són moments de tremolor en les cames. De incertesa i de dubtes. També de desafecció, de cabreig i ràbia amb el teu equip i amb el teu club. De decepció profunda. De no poder despertar d’un malson que sabem quan començà –just després del doblet- però no sabem on i quan acabarà.

Arribarà el València al seu Centenari? Em preguntava l’altre dia un amic. Patidor, molt patidor ell. I la veritat no tenia una resposta. Volia tranquil·litzar-lo dient-li que el València ha passat per pitjors moments en estos 95 anys que complirà proper més de març. Que ja hem estat a Segona Divisió a la temporada 86/87 i isquérem endavant -amb el cap ben alt per cert-, que ja hem estat a la runa més absoluta i sense poder pagar ni els hotels dels viatges. I també isquérem. Que ja hem tingut moments de molta incertesa accionarial, i es va tirar endavant d’aquella manera, és cert.

Per què a la fi hi ha una força que està per damunt dels diners, dels fons d’inversió, dels jugadors sense esperit i dels entrenadors sense valor. De jutges, d’accions i d’avals. De bancs interessats i de polítics incapaços. De gestors covards i gestors xarlatans. És la força que emana dels milers de seguidors que té el València arreu del món. Més valuosos ara que vivim època de dificultats i de vergonya.

Amb eixa força complirem 100 anys. 120, 150 o 200. Els que faça falta. Encara que toque començar de zero.