Carboni: “Mai canviàvem la nostra actitud davant cap equip”

L’exjugador italià del València CF, Amedeo Carboni, va ser un dels jugadors referents en el millor València de la història i ha recordat en una entrevista al diari As els millors moments que va viure amb l’elàstica valencianista.

“La veritat que estic vivint la situació que està vivint tot el món, no ens podem queixar. Hem d’estar tancats a casa i quant u té salut és el més important”.

“Visc a Barcelona. Fa anys que tinc una empresa de branding a València, anomenada Molcaworld. Hem treballat pràcticament amb tots els estadis d’Espanya: Mestalla, el Wanda, el Pizjuán, La Rosaleda… Ara ens estem expandint no sols a Europa, sinó també a l’Amèrica Latina”.

“La semifinal del 2000 davant el Barça és un record molt bonic. Era la nostra primera Champions després de molt de temps. I estàvem molt a prop de la final. Era davant un equip espanyol, el ‘Súper Barcelona’. Arribar allí, amb tota la felicitat que tenia la gent, ja era molt. Recorde la setmana del partit, la gent que hi havia a Paterna. Quasi estaves més temps firmant autògrafs que entrenant. Fou una diversió impressionant per a l’afició. La gent va gaudir més que nosaltres”.

“La Lazio era l’equip a batre. Un superequip mundial, no per l’experiència en Champions com a equip, però sí de jugadors impressionants, de nivell mundial. I clavàrem cinc en quarts. I per a un romanista com jo… Confesse que jo aquell partit el vaig jugar amb la camiseta de la Roma davall de la del València”.

“Era un València que sabia com jugava. Mai canviàvem la nostra actitud davant cap equip. En casa potser atacàvem més, però la nostra actitud sempre era jugar al contracop, Teníem molta força, dalt gent ràpida i al centre del camp gent amb qualitat. Perquè quan u corre dalt cal posar-li la pilota per davant, amb qualitat. Després, era una mescla de gent jove i de gent veterana. L’adjectiu identificatiu d’aquell equip era competitiu”.

“En aquell moment es pensava que jugar d’anada a casa era més difícil. Amb el temps, jo crec que s’ha anat demostrant el contrari. Hui els equips sempre volen marcar fora de casa. Aquell partit fou de molta tensió. Va marcar Angulo al principi. Nosaltres, per sort, teníem al Piojo, el qual davant el Barça sempre se n’eixia”.

“Mestalla rebentava cada partit de Champions. Era una final cada dia. Anàvem passant i la gent s’il·lusionava cada vegada més. No hi havia entrades. El club ens demanava 15 dies abans les entrades que necessitàvem. Era una il·lusió gran per al club i per a la ciutat”.

“No fou error de ningú perdre eixa final. Durant eixa setmana va haver gent lesionada, el Kily es va lesionar… Fou la nostra primera vegada en el partit més important d’Europa. I ens vam desplomar un poc a mentalment. Vam perdre la nostra força. Si mires el partit, el Madrid pareixia el València de la semifinal i nosaltres no férem res. Jo crec que va ser qüestió de cap”.

“Cada època té la seua forma de jugar, els seus futbolistes… però sempre hi ha una part que pot encaixar. Jugàvem molt al contracop, molt italià dels anys 80. No és fàcil comparar el que passava feia 20 al que passa ara. És difícil dir-ho”.

“Una de les claus serà la normativa dels cinc canvis. Evitar lesions serà important. Tot serà aproximat. No es pot parlar d’una competició al 100%. El nombre de jugadors en els equips també serà important. Es necessitarà molt de recanvi”.