Ayestarán: “A voltes és millor perdre un poc de qualitat però guanyar en compromís”

El València CF ha publicat en el seu últim nombre de la revista Amunt una interessant entrevista amb Pako Ayestaran, l’entrenador del València CF. Aquesta és l’entrevista íntegra:

S’ha parlat molt de com va a ser aquesta nova etapa. Com li resumiria al valencianisme la filosofia que li va a oferir l’equip i, per extensió, el club?

Crec que els últims anys ens han de servir d’aprenentatge, tant els positius, en els quals va haver-hi èxits, com els negatius, en els quals no s’ha respost a les expectatives, com ha sigut el cas d’aquesta última temporada. En la majoria d’aquests projectes el rendiment ha estat basat en els noms dels jugadors que signàvem, però ens adonem que açò no genera una estabilitat. En el cas que els noms no responguen a les expectatives creades, no hi ha res darrere que sustente l’error. Per açò hem de centrar-nos a generar una forma de fer les coses que s’identifique amb el València CF, perquè aqueixos processos, en el moment en què es falla amb noms, hi haja alguna cosa darrere, un substrat, que ens permeta mantenir un bon rendiment. Quan parlem de cultura de club ens referim a açò, a una forma de fer les coses basades en uns processos que cal instaurar i recuperar en el club, un entorn de màxima exigència i treball, compromís, ambició, professionalitat…
A l’hora de recuperar aqueixos valors, creu que un error pot ser l’abús de mirar amb nostàlgia a un passat d’èxits?

Sí, perquè en el futbol -i en la vida, en general- alguna cosa molt important és la capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies que vius a cada moment, i les actuals no tenen res a veure amb uns anys arrere, ni en el potencial dels clubs, ni en la diferència de potencial entre clubs ni tampoc en l’evolució de l’estil de joc. Per açò, ara hem de trobar respostes i pretendre que l’equip torne a ser el del període entre el 2000 i 2004 és una utopia, per-que ens hem d’adaptar a les diferències estructurals que s’han generat entre els clubs.

L’objectiu d’aqueix aprenentatge del passat i aqueix saber adaptar-se és, en definitiva, per a poder alçar-se i tornar a ser competitius al màxim?

Clar, les circumstàncies han canviat però, en el fons, aquells anys d’èxits responien al fet que havia una determinada forma de fer les coses instaurada en el club de manera estable, aqueixa base a la qual al·ludia al principi. Les característiques dels entrenaments, fins i tot, s’assemblaven en els diferents projectes. Açò és perquè ja existia certa cultura de club. Ara han variat els valors de la societat, dels esportistes, i és el club el que ha de generar-los i reinventar-se.

En concret, quin és la lliçó més important que traure d’aquesta última temporada de cara a la següent?

Ser capaços de corregir els errors esportius, clar, però, sobretot, que els teus objectius a curt termini no condicionen els de llarg termini. Cal saber invertir els recursos que tens de forma intel·ligent, equivocant-nos el menys possible, i no intentar corregir situacions de manera immediata. A voltes, els períodes de transició no són només d’un any, esperem que no. En la Lliga, en la Premier també, podem veure equips amb un gran pes històric que pretenen que cada any siga la solució i allarguen excessivament aqueixos períodes de transició, perquè no són capaços de definir quin és la seua situació actual i uns objectius a curt i mitjà termini que no hipotequen el llarg termini. Açò és perquè es prenen decisions massa precipitades en lloc de cercar projectes amb estabilitat.

El desafiament és aconseguir aqueix equilibri entre la il·lusió de l’aficionat i aqueixes bases sòlides d’un projecte estable a mitjà i llarg termini…

Clar, aquest és el principal repte del projecte del club, que ha d’estar canalitzat a millorar la situació de la institució a llarg termini.

Quins són les claus d’aqueix mètode d’entrenador que siga la base d’un projecte d’èxit estable?

Cal crear un sistema de sistema de treball continuat que estiga basat en el coneixement posat en pràctica, en un nivell de professionalitat alt, en un respecte diari i en ambició.

Aquest és, en resum, l’entorn d’exigència al que ha al·ludit des del mateix dia del seu nomenament?

Açò és. Significa que no s’entenga un altre tipus de conducta per part de ningú dins del club. No pot dependre d’una persona o una altra sinó d’un grup que s’identifique amb una mateixa forma de pensar i, a més, ho porte a la pràctica. Un exemple: un entrenador que portava a un Sub ‘16 en un Torneig en Basauri em parlava fa poc de com els valors dels jugadors joves han canviat, de com tenien una utilització del mòbil quasi malalta, que no permetia el seu ús en les instal·lacions però que semblava que l’únic que pensava així en el club era ell. Llavors, no podia funcionar. Tots ha de posar en pràctica amb aqueix mateix nivell d’exigència, en els estàndards dels entrenaments, fora de la pista, alimentació, cures… Ha de suposar una forma comuna d’entendre la professió i, fins a cert punt, fins a la vida.

Aqueix llistó d’exigència, de professionalitat, el marca, per tant, el club i a ell s’acaba unint cadascun dels jugadors?

No solament el club, també ho marquen els aficionats, els mitjans de comunicació. El grau de permissivitat sobre la professionalitat depèn a voltes del resultat, però tots hem d’entendre que no pot anar en funció de les circumstàncies. Quan generes aqueix entorn amb aqueixa forma de comportament, si algú no ho vol complir ha d’eixir naturalment repel·lit, com els pols d’un imant, perquè açò funcione.

No estàs parlant d’una forma de treballar que no haja tingut el València CF o qualsevol altre equip quan ha aconseguit èxits…

T’adones que les històries d’èxit en el futbol estan unides als mateixos valors. Amb menor nivell de treball, d’exigència, de compromís, de professionalitat, es pot aconseguir objectius? Sí. Però es pot aconseguir els màxims que pot aconseguir aqueix equip? No. Aqueix entorn que volem és el que porta a l’èxit però, clar, és dur, ple de dificultats i sacrificis. Ser esportista al màxim nivell, a temps complet, és molt difícil. A voltes és millor perdre un poc de qualitat però guanyar en compromís, responsabilitat, treball… A mitjà termini açò et dóna molt més.

No obstant açò, els aficionats, especialment els de grans clubs, la qual cosa volen és èxits i al més prompte possible. Un projecte a mitjà-llarg termini pot generar impaciència…

Sí, però cal adaptar-se a les circumstàncies. Açò vol dir que no anem a ser competitius? No. Cal prendre les decisions correctes a llarg termini. Només amb treball i disciplina no es va a aconseguir els objectius. Es va a intentar tenir la qualitat més gran possible. A partir d’ací hem de tractar de triar molt bé i ser capaços de no tornar-nos bojos, equivocar-nos i hipotecar-nos a llarg termini.

Què és el que li demana Pako Ayestarán a l’aficionat en aquests moments?

Abans d’açò hem de ser capaços de donar a l’afició un equip que li il·lusione, a partir de tot açò, que en aquest club va a ser innegociable, l’honradesa, el sacrifici, la professionalitat… Potser és cert que toque patir en alguns moments, com ens tocarà a nosaltres, fins a anar fent evolucionar i créixer al seu equip, però sé que el valencianisme estarà amb el seu equip. A més, ja en el d’aquesta passada temporada havia un nivell de qualitat que les circumstàncies no li han deixat expressar. Aquest equip no era per a acabar el dotzé. Aquests jugadors, en aqueix altre entorn, estic segur que van a rendir a major nivell.

L’objectiu concret és tornar a la Champions, el lloc habitual de tot club que vol estar en l’elit?

Sí clar, és on el València CF ha d’estar i és l’objectiu que el mateix club ja ha definit clarament i pel qual tots estem a una. L’objectiu és entrar en Champions, malgrat que caldrà analitzar també quin és la situació real del club respecte a la resta d’equips amb els quals vas a competir, una vegada tancada la plantilla. Ara el que hem de fer és construir una estructura, un equip que siga capaç de respondre a aqueixes expectatives i treballar en conseqüència a aqueix objectiu marcat.

En la teua opinió, quins són els jugadors que consideres, històricament, més influents en el rendiment del seu equip?

Hi ha molts exemples de jugadors que han marcat època en els seus equips. Sense anar-nos als Cruyff, Beckenbauer o Maradona, en els últims anys, per tot el que han aportat a l’evolució del joc, futbolistes com Xavi o Iniesta són jugadors que, com deia Mascherano, li havien ensenyat després de molts anys que hi havia una altra forma de jugar al futbol. Per la seua influència en una forma de jugar serà difícil que tornem a veure alguna cosa així en molt temps. Steven Gerrard també, lògicament, per la seua capacitat per a influir en l’esdevenir d’un partit. En equips que, potser, no responien a les expectatives, era capaç de tirar-se a l’equip a l’esquena i canviar eliminatòries importants, record moltes d’elles. Si et vas a altres posicions, a més de Messi, potser Ibrahimovic, Ayala pel pes específic, la personalitat que imprimia a l’equip, Carragher, Piqué, Ramos, Neuer en la porteria… Són jugadors que marquen l’esdevenir dels equips.

En el futbol actual s’ha tornat a polaritzar aqueix debat en l’estil ideal d’un entrenador entre el toc i la lluita?

No té per què estar renyit. Els exemples més propers són la ‘guerra’ esportiva, dialèctica, d’estils, que ha pogut haver-hi entre Guardiola i Mourinho. És un debat periodístic encara que els entrenadors, a voltes, tendim a pensar que el nostre és el millor i el que fan els altres no val la pena. Jo intente ser molt respectuós perquè pense que al resultat es pot arribar per moltes vies. Ho hem vist en els últims anys, l’Atlètic de Madrid, arribant també a dos finals de Champions,d’una altra manera, al Reial Madrid, el Dortmund… Tots els seus entrenadors han aconseguit és cert que els estils basats en la qualitat no estan exempts de testosterona, el Barcelona de Guardiola era l’equip que més metres feia a alta intensitat, el que més feia un esprint de tota la Champions… L’Atlètic de Simeone també és capaç de tocar. Els dos estils aconsegueixen grans rendiments. Per a ser un gran entrenador crec que has de saber dominar tantes facetes, no solament l’aspecte tàctic, sinó inculcar valors, la teua convicció, la gestió del grup, la faceta pública… No és fàcil per a ningú ser bé en tot, uns tenim unes fortaleses i unes febleses i uns altres tenen unes altres. El que és capaç de cobrir amb nota alta tots aqueixos apartats és el que marca la diferència però, a més, hi ha un altre aspecte molt important: saber reclutar els jugadors la qualitat dels quals es va a adaptar a la teua forma d’entendre el joc, açò també marca la diferència.

En aqueix aspecte, l’entrenador espanyol ha superat en els últims anys molts prejudicis i ha sabut situar-se en l’elit internacional de la professió?

(Riu). Hi ha un segell, sí. Algú va dir una vegada que tot Premi Nobel té un veí i és cert, encara que a voltes pensem que és algú que està lluny. L’entrenador espanyol ha sabut, en general, evolucionar amb el futbol i hi ha casos en què s’ha fet, fins i tot, evolucionar al futbol. Els grans resultats de clubs i de Selecció en els últims anys han permés que poguérem travessar fronteres amb tanta freqüència. A voltes no es valora a l’excés i és alguna cosa que dóna tristesa.

Creu que en l’actualitat es parla més sobre aspectes en si?

Sí, crec que a l’entorn del futbol no es parla tant com es deuria el que és el joc, d’analitzar-ho. Crec que els entrenadors espanyols hem evolucionat, per exemple, quan estic a Anglaterra, em segueix sorprenent que en un trajecte llarg de taxi acabes parlant amb el conductor de futbol… però de debò, de bon coneixement dels jugadors, d’estadístiques individuals… Allí l’aficionat tendeix a parlar de com juguen al futbol els uns i els altres i ací, en canvi, d’aspectes més banals, més de l’‘embolcall’ del futbol.

Com a coneixedor de les dues millors competicions del món, què té la nostra Lliga del que manca la Premier? I què li falta al futbol espanyol?

La Lliga espanyola té més mètode d’entrenament, estils de joc més definits, jugadors amb millor comprensió del joc –per açò a el final exportem tants futbolistes a la Premier-… En canvi, a Anglaterra hi ha encara més passió i millor economia, lògicament, a més de major identificació amb el club per sobre del resultadisme. És alguna cosa envejable.