I per fi, va arribar la primera victòria (0-1)

La urgència i necessitat per guanyar pot ser que estiga renyida amb la paciència, però és la que va tenir el València CF per a anar pas a pas madurant l’encontre fins a activar el botó amb el qual traçar una passada a mesura perquè Gameiro anotara el 0-1. Ningú dubtava d’este equip a pesar que es resistia la victòria, que es va cuinar a foc lent amb serietat i amb un colossal Neto, que va parar un penal per a portar-se el botí dels tres punts.

Convençuts que hi ha un gran potencial ofensiu amb independència de qui jugue, el conjunt dirigit per Marcelino ja porta unes jornades enfortint-se des de darrere, es va entendre que eixe era el camí per a créixer, permetent-li al rival molt poc. I així va ser en Anoeta. Anaven passant els minuts, amb tímids llançaments, fins que Kondogbia es va traure un potent xut amb la seua esquerra que se’n va anar lleugerament desviat. No es va exigir a Moyà, però simbolitzava l’arribada del Valencia, un avís que anava a fer un pas cap avant buscant el gol. Amb tot baix control en la rereguarda, Gameiro no va parar de buscar l’esquena de la defensa fins que va marcar. Batshuayi portava memoritzat el guió, i si li van invalidar a l’ariet francés un gol per fora de joc després d’una excel·lent passada del belga, o uns minuts no va aconseguir pegar-se la pilota a la bota amb el control, a la tercera que va tindre Gameiro no va perdonar, esta vegada després d’un excel·lent centre amb esquadra i cartabó de Cheryshev, per a anotar el 0-1. A partir d’ací, el València CF va seguir manant, amb molta serietat defensiva i que solament va tenir un sobresalt a pilota parada, quan Aritz es va pujar al cel per a rematar picat amb el cap, però Neto va volar al pal per a seguir amb la porteria ben tancada.

No volia el conjunt valencianista que se li escapara la victòria, Rubén Uría va donar entrada a Guedes buscant explotar la seua velocitat al contraatac amb l’objectiu de reforçar el triomf que va caminar sobre el filferro quan l’àrbitre va assenyalar un penal a favor de la Real sobre Rubén Pardo. I ací, com si es tractara d’un personatge de dibuixos animats, Neto es va engrandir per a repel·lir amb els peus la pena màxima llançada per Willian José. Hui era el dia. Eixa acció, més que provocar la por en el grup, va servir per a embravir al València CF, traient el seu caràcter per a tornar a manar en el partit. L’esforç de tots va ser màxim, no es mirava de reüll el pròxim duel de Champions League, admirable vore a Carlos Soler i companyia recuperant pilotes en els minuts finals, mostrant sobre la gespa el poder d’un equip mereixedor del botí amb els tres punts, que tant anhelava el València CF. Per fi.