CRÒNICA Almeria 2-3 VCF: Agònic partit a Almeria per tornar a la Champions

Última parada, Almeria i tot en joc. La classificació per a la Lliga de Campions es disputava en una final de 90 minuts. Per tal d’eixir vencedor d’esta ‘Final’, els blanquinegres havien de sumar els 3 punts en joc que podien tornar a col·locar al València entre els millors d’Europa davant més de 1000 valencianistes desplaçats cap a la ciutat d’Almeria .

Minuts abans de que la pilota es posarà en joc, l’onze valencianista botava al verd amb camisetes de recolzament cap al seu company, André Gomes, hui absent per lesió. La victòria un bon pretext per dedicar al jugador portuguès.

Amb la pilota en joc, el partit va començar en una gelor, un tant inusual, i que no animava en pensar res bo davant el que hi havia en joc (una classificació per a la Lliga de Campions). Eixa poca energia inicial mostrada per els de Nuno va ser aprofitada pel locals que si mostraren un punt de intensitat i agressivitat que prompte va transformar-se en premi per als de Sergi. Al 9’ de la primera botava l’alegria a l’estadi del Jocs del Mediterrani quan Thomas superava a Diego Alves en una falta treta des de la frontal i en el que, desafortunadament, Alves no actuava amb una de les seues millors formes.

Com el dia del Celta, tocava remar per sumar els 3 punts i també com el diumenge passat, el general Otamendi apareixia per salvar als seus companys de l’obscuritat absoluta. Al minut 27, Nico caçava una pilota penjada des d’el cantó per De Paul i el general de la saga blanquinegra manava la pilota al fons de la xarxa. L’empat tornava a l’electrònic novament, mitjançant la pilota parada.

Tot i que el VCF mostrava poc de joc al terreny de lluita, abans d’arribar a la mitja hora d’encontre, el VCF normalitzava el partit, però un equip blanquinegre, hui taronja, orfe de líders al camp, tornava a caure davant la pressió d’un conjunt amb l’aigua al coll per el descens de categoria.

L’agonia creixia quan Soriano, recent entrat al camp substituint al central Dos Santos, tornava a avançar als roig i blancs al marcador. 7 minuts durava la tranquil·litat al cantó visitant de l’estadi. El número 23, foradava la xarxa per segona volta amb un xut poc ortodox a açò del futbol.

La fatalitat recorria els caps dels milers de valencianistes, quan l’Almeria va disposar de l’ocasió per fer el 3 a 1. Però de nou, just amb el temps complit, sense mostrar molt de mereixement, el València signava el 2-2. La defensa andalusa tornava a fer aigües a una falta lateral que finalitzava Sofiane Feghouli.

El descans arribava a Almeria i el València, a falta de 45 minuts, no feia els seus deures, deixant-lo tot per a l’últim moment, qual estudiant.

La represa, s’iniciava amb una substitució. Enzo Pérez abandonava el terreny de joc lesionat del muscle i ingressava, Álvaro Negredo. Nuno, davant la pobre imatge dels seus, activava el pla B assajat al llarg de la setmana a la Ciutat Esportiva de Paterna.

L’esquema variava del típic 4-3-3 i es guanyava més pólvora a l’atac. Tot i el canvi revolucionari d’inici, el VCF continuava sense trobar-se còmode al camp i el perill no arribava. El pas dels minuts provocava l’agonia de tot el valencianisme que a més, rebia males notícies des de Màlaga. Unes notícies que venien a pars. Alves havia d’eixir lesionat de gravetat, vists els gestos de dolor que mostrava el meta brasiler.

El VCF amb tot ja sobre el camp, tenia més de 15 minuts per tractar de superar al seu rival al marcador. Alcácer va ser l’encarregat de posar el seu nom a la tranquil·litat, quan a 10’ del final, el davanter de Torrent superava en un u contra u a Rubén i obria les portes de l’objectiu.

L’afició desplaçada, començava a recuperar la freqüència cardíaca amb l’avantatge mínim que ja campejava al lluminós. Un 2-3 que havia de ser defès amb ungles, sang, suor i llàgrimes als últims minuts de partit, concretament, els 5 d’afegit atorgats per el col·legiat de l’encontre. Un temps extra que era l’únic entrebanc per als valencianistes i l’objectiu d’Europa amb el marcador encara mostrant la mínima superioritat.

El xiulit final de fer explotar la bogeria, el VCF tres anys després estava més prop de la millor competició per Clubs del vell continent. Un premi a 38 jornades forjat en molt de treball i molt de patiment, més del desitjat.

Foto: Jose Izquierdo