A octaus de Copa amb esglai (4-4) (Glob. 6-5)

Tirant de Nadal, quasi se l’amarguen els torrons al València de Nuno. El que podia haver sigut un malson abans de Nadal va quedar-se en esglai. Un esglai que un equip com el VCF no pot permetre’s a una competició com és la Copa.

El València CF tancava l’any amb l’eliminatòria copera entre els de Nuno i el Rayo Vallecano de Paco Jémez. Els blanquinegres arrancaven el partit sabent-se quasi classificats després de guanyar per la mínima a l’estadi de Vallecas (1-2).

Minut i mig va tardar el València per tastar les febleses defensives del conjunt madrileny. Rodrigo desbordava per el costat dret i Parejo, aprofitant el passe de la mort de l’hispà-brasiler, xutava cap a la porta de Cristian Álvarez. El llançament, finalment es marxava a corner.

Que Mestalla li dona altra aire a l’equip es una cosa que vist el vist en els resultats, dona una evidència. Abans d’arribar al 10’ de partit, un Mestalla amb quelcom més de mitja entrada ja s’alçava dels seus seients, concretament al minut 8. Passada llarga de Cancelo cap a Rodrigo que este amb velocitat se clavava dins l’àrea franjirroja estavellant la pilota al travesser després de retallar, però ahí estava Paco Alcácer amb la canya sempre a punt per posar la pilota dins la xarxa. Els blanquinegres amb este matiner gol del de Torrent, posava el 3-1 en el global i deixava, aparentment, la sèrie vista per a sentència. Com va dir Nuno a la prèvia, els seus eixirien “en busca del gol”, dit i fet.

Gols d’uns… i d’altres. El Rayo en poc més de 4 minuts era capaç de donar-li la volta al marcador. Al 19’ i a pilota parada, els vallecans igualaven el marcador. Jozabed cabotejava a soles i posava l’1-1. Quasi seguidament, al minut 23, malgrat el plantejament kamikaze de Paco Jémez, Pozuelo d’un potentíssim xut a la mitja volta i des de fora de l’àrea, capgirava el lluminós de Mestalla, 1-2. Massa feliç pintaven les coses, i massa ràpid canviaven de color. L’eliminatòria es trobava empatada a 3 gols, una cosa impensable jugant-se la tornada a l’estadi de Mestalla. Fins i tot Mestalla desesperava amb el que veien al verd.

A 10 per a la fi de la primera part, l’esglai va arribar a Mestalla. Jonathan Pereira marcava després d’encarar en ú contra ú a Yoel, afortunadament per a la parròquia de Mestalla, el gol quedava anul·lat per situació de fora de joc. Al 38’ l’esglai va passar a ser ‘la mort’. De nou Jonathan Pereira, convertia el tercer dels madrilenys. Errada al centre del camp i la defensa en transició ofensiva, cosa que el xicotet ex del Vila-real aprofitava per batre de nou a Yoel. 1-3 abans del descans i el València que estava fora de la Copa del Rei. A la senyal del col·legiat a fer el camí cap als vestidors, Mestalla dedicava una sonora bronca als seus, recordant-li que si volien esta Copa havia de posar alguna cosa més sobre l’herba de l’avinguda de Suècia.

Amb el regrés al verd i el 1-3 a en contra, el VCF creava un nou partit a 45 minuts. Nuno feia els 3 canvis a l’eixir del descans, volia la reacció des d’el primer minut de la segona part. De Paul, Piatti i Negredo per Cancelo, Filipe Augusto i Carles Gil. El València CF passava a formar amb una defensa de 3 homes, copiant l’estratègia que fins el moment havia plantejat Jémez.

La reacció del públic present abans de la que la pilota començarà a rodar va ser de donar ànim, uns aplaudiments que van sorgir efecte de seguida. Al 46’ Alcácer retallava diferències fent el segon al marcador i el segon al seu compter personal. 2-3, Mestalla donava crèdit al seus amb tota la segona part per davant. De fet prop va estar de tornar a posar l’eliminatòria al seu favor. Una eliminatòria en la que el Rayo encara dominava per 3 a 4 en el global.

Les urgències eren evidents a l’onze de Nuno i Mestalla no consentia les perdudes de temps dels visitants. A partir del 60 començava una autentica bogeria a Mestalla. Al 61’, Embarba colpejava per el Rayo, fent el 4rt de la nit. Però just 4 minuts després, Alcácer, ara si, feia el segon. Els blanquinegres convertien una rèplica del primer gol, galopada de Rdorigo passada de la mort i De Paul estavellava a la fusta, però Alcácer tornava a estirar la cama per fer el 3 a 4 en el marcador 5-5 al còmput general. La cosa no acabava ahí. Per tancar un cicle de 10 minuts intensos, Mestalla demanava hora per al psiquiatre, després del que estava veient. Rodrigo al 70 posava el 4 a 4 en el marcador de Mestalla i de pas donava el pas momentani valencianista.

Com diu la dita, desprès de la tempestat arriba la calma, una calma de 10 minuts, en el que arribava la roja directa a Rodrigo Moreno per una agressió sense pilota. Restaven menys de 10 minuts per a la fi, i vist el vist, el partit no estava ni molt menys tancat. El blanquinegres havien de tancar un partit que per a ser l’últim abans dels nadals s’havia convertit un poc en un malson.

Amb el xiulit final Mestalla esclatava. S’havia aconseguit el pitjor, alçar el que al descans pareixia impossible, però afortunadament o malauradament, Mestalla havia vistes d’estes no fa molt. Al remat, 4-4 (6-5) i el València que ja és equip de vuitens de final de Copa. Ara caldrà esperar per conèixer qui serà la parella si Alaves o Espanyol.