CRÒNICA VCF 2-0 Depor: Paco Alcácer fa tremolar Mestalla

No hi ha qui puga parar esta locomotora i el Depor ho ha tastat a les seues pròpies carns a la seua visita al feu blanquinegre caient per 2 gols a 0, gols de Parejo i Paco Alcácer, tots dos a la segona meitat.

Ambient previ de Falles a l’estadi de Mestalla, una situació que va obligar a vore omplir-se el coliseu blanquinegre de poc a poc. El VCF, mentres i davant la seua gent, volia tancar l’empat collit el diumenge passat a la vorera del Manzanares, sumant els 3 punts davant un Deportivo de la Corunya molt ferida a les últimes jornades, tot contrari a la marxa dels de Nuno.

Amb l’onze plantejat per el tècnic de Santo Tomé al verd, l’absència de l’alemany Mustafi era resolta per el portuguès, Rubén Vezo. Mentres que la de Javi Fuego es solucionava posant junt a André Gomes, Dani Parejo i Enzo Pérez.

Amb la pilota ja rodant sobre el piso situat a l’avinguda de Suècia, el VCF prompte va voler deixar ben clar que hui volia celebrar una nit màgica aprofitant l’aroma faller que es respira a tota la Capital del Túria. Als primers compassos, els avisos amb més perill per als  locals arribaren des d’el servici de cantó.

Tot i els bons avisos valencianistes, els xics de Nuno desapareixien per uns minuts quan s’arribava a l’equador de la primera part i el Depor demostrava per moments que tot i viure a una Lliga abocada al patiment, al futbol també es juga tractant bé la pilota. La somnolència en la qual caminava el València s’encarregava de posar-li fi, Álvaro Negredo, continuant amb el bon treball a pilota parada que oferien, i acostumen a oferir, els de Nuno Espírito Santo al partit.

Entrant a la recta final del primer acte, el conjunt corunyès va posar el primer esglai en el cos de l’aficionat valencianista. Una acció de Ivan Cavaleiro que va obligar a Diego Alves a traure el millor del seu ampli repertori. Una jugada que, després amb el xiulit del col·legiat va deixar alguna cosa tocada a la graderia de Mestalla que veia com despès d’un bon plantejament inicial, el lluminós de Mestalla continuava amb l’inicial de 0-0.

La represa per al VCF, va iniciar-se sense cap variació respecte el primer temps, els blanquinegres tancaven als gallecs sobre el seu propi camp, però tot es convertia en un voler i no poder. El fantasma del Calderón començava a sobrevolar Mestalla. Per fer vàlid el punt abastat davant l’Atlètic, tocava sumar els 3 davant els de Víctor Fernández.

Els núvols escampaven quan al partit apareixia la figura xicoteta però al mateix temps immensa de Daniel Piatti, una volta més. Al 59’ era derrocat i el col·legiat esta volta assenyalava el punt fatídic dels 11 metres. Parejo, l’encarregat, no errava, enganyava a Fabricio i posava el primer a l’electrònic, minut 60.

Amb la part de la feina més difícil ja feta, ara arribava el moment de fer més ampla la diferència. Nuno per a esta tasca, posava tota la carn sobre la graella. Feghouli i més tard, Paco Alcácer que reapareixia després de més d’un mes. Al 72’ arribava el gol que donava la tranquil·litat a més de 45.000 valencianistes. Jugada trenada entre Piatti i Feghouli que el ‘9’ d’este VCF posava dins la xarxa de primeres la pilota, només espentant-la. Paco Alcácer feia encendre la mascletà de Mestalla com un bon pirotècnic.

Ara amb el resultat ampliat els 3 punts cada volta més de color blanquinegres, sumant un total de 57, donaven de forma momentània la 3a plaça als de Mestalla, a falta, això si, del que faça el conjunt matalafer davant l’Espanyol a Cornella.

Mestalla als últims minuts de partit gaudia botant i cantant el que en poc minuts anava a ser la dotzena victòria dels valencianistes actuant com a locals. Un triomf que continuant amb ratxes i dinàmiques convertien al VCF en el millor local de tot el campionat nacional de futbol.El xiulit final de l’àrbitre, certificava a victòria, per a un València que va tindre que arribar a la segona meitat per poder començar a certificar el treball ben fet.