Quique Sánchez Flores: “Des de dins del club es feia tot per a destruir-ho”

L’exjugador i exentrenador, Quique Sánchez Flores, ha recordat en una entrevista a Las Provincias les seues dos etapes en el conjunt de Mestalla, tant des de la banqueta com de jugador.

Si tire la vista arrere, he de dir que estic disfrutant del camí, tant de jugador com d’entrenador. Sent un cert privilegi i, a vegades, un punt culpable perquè el meu treball és fer tot el que m’agrada. Sé que la vida comporta més duresa, però que disfrute de la meua passió no significa que no haja lluitat contra els meus límits. Per a tot l’aconseguit, he hagut d’esforçar-me molt i sacrificar coses importants. Mantinc la passió en nivells molt alts. M’agrada llegir i escriure. I llocs on anar i tornar: quatre fills estupends, els meus germans i la meua mare; Moraira, Madrid i València

Vinc de dos experiències dures i una lesió greu del tendó d’Aquil·les. El 3 de gener de 2019 m’ho vaig trencar en un partit de futbol 7 a Madrid, poc abans d’anar-me a entrenar a la Xina, i he estat un any per a recuperar-me. En un temps tan estrany com el del Covid, m’he dedicat a la introspecció del meu treball i a tindre un 100% d’energia per a tornar

No em va agradar el projecte ni la forma en què entenen el futbol. Tenen por al canvi. Només vaig estar nou mesos

El primer any va ser una experiència meravellosa: vam estar tota la temporada fora del descens malgrat ser candidats a baixar. Cinc anys més tard, em criden perquè jo podria donar equilibri, però desconec la plantilla i no em donen temps ni resposta. Va ser una experiència grotesca amb fiscalització externa a l’entrenador. De 10 partits, cinc perduts, quatre empatats i un guanyat. Ja va passar amb Javi Gracia

Segons el club, havia perdut interés en l’equip, cosa que no és creïble. Javi Gracia és un bon director de grup. Aquests dirigents són el que són: quatre canvis d’entrenador l’any passat

Estic encantat. Per l’ambient festiu de la graderia, l’organització mediàtica, la feresa amb què es disputa, la direcció arbitral dels partits… Quan em vaig anar, vaig rebre un missatge d’un entrenador molt important: «Gràcies pel teu treball, no entenc la decisió, però aquesta és la direcció que prendrà el futbol»

M’agrada la societat organitzada, el respecte, l’educació i la tranquil·litat. M’encantava córrer pels parcs dins de la ciutat. És una visió romàntica de la vida

La Premier i la Lliga són semblants quant a qualitat del joc, tant en els grans equips com en els modestos, que han millorat molt en els últims anys, però cada campionat amb la seua naturalesa: els anglesos són més directes, xoquen més, no els agrada el joc horitzontal…; ací ens agrada jugar des de darrere, es xiulen massa faltes… Ells són respectuosos amb la història i amb els professionals. Mediàticament, sí que hi ha una gran diferència. Allí cuiden més els discursos i la crítica no és insultant, encara que també els tècnics i els jugadors estan cada vegada més prop dels mitjans i a Espanya estan cada vegada més lluny

Va ser una decisió vital: continuar treballant però descansar mentalment, amb molta menys pressió. Vaig estar tres anys molt bons a Dubai. El progrés pot arribar en qualsevol part. Jo havia tingut un començament fulgurant com a entrenador al Getafe, València, Benfica i Atlètic. Podria haver parat, però vaig preferir seguir lluny del focus

L’èxit no són els títols. Quedar-nos en Primera en el primer any al Getafe, va ser un èxit. Els meus dos anys seguits classificant al València per a la Champions, va ser un èxit. I el meu primer any en l’Espanyol, també. El meu major títol amb l’Atlètic és trobar-me amb aficionats agraïts per la transformació i per acabar amb una dècada en blanc amb tres finals

Mentalment va ser molt dur perquè penses que si els resultats van bé, podràs treballar i preparar-te per a guanyar. Però ni tan sols haver sumat 16 partits de Lliga sense perdre per primera vegada, classificar dues vegades seguides a l’equip per a Champions per primer vegada, arribar a quarts de final de la Lliga de Campions… va ser frustrant. Des de dins del club es feia tot per destruir-lo. Es posaven travetes, es deien mentides, es deixaven de fitxar bons jugadors i es portaven uns altres menys bons… Com som tan incapaços de disfrutar? Durant la tercera temporada em van demanar que retirara a tres jugadors (Cañizares, Albelda i Angulo), al que em vaig negar. Jo havia apartat a Kluivert, Di Vaio i Fiore perquè entengueren que s’havien d’anar. Una altra cosa és que el president (Juan Soler) et diga que són dolents perquè ho diu qui siga. Va ser una lluita constant. Però si t’has d’anar sent tercer en la Lliga, a tres punts del líder, ho fas amb tranquil·litat

A Javi García i a de la Red, dos migcampistes joves, barats i molt bons. Em deien que no eren coneguts. Al principi pensava que em farien cas perquè m’ho havia guanyat, però als cinc dies van portar a (Manuel) Fernandes, de l’Everton, per 17 milions. A mi em van ensenyar un vídeo seu i els vaig dir: ‘El que m’agrada és l’altre, Arteta’

Tres anys abans s’havia disputat la Lliga amb el Madrid i el Barça, però a nosaltres ens va tocar treballar perquè aqueix grup de jugadors experts es rearmara. Veníem d’un huité lloc amb Ranieri- López. Vam ser tercers i quarts. Als equips se’ls ha de jutjar per com competeixen. Si teníem a Aimar, Vicente i Baralla, jugàvem millor, clar. Vam ser un equip incòmode per al rival i a Cañizares, per cert, li dec un Zamora

L’afició del València és pura, vital i ara està regenerada. Del València, com ho soc jo, eres des que naixes fins que mors

És important crear aliances i afectes amb l’afició. Veig un descontentament, una desafecció i sent dolor. Tot el que es faça en els clubs ha d’estar orientat als aficionats

Españeta era vital, honrat, humil i divertit. Va saber traure tota la passió al futbol. Sabia disfrutar de la victòria i portar bé la derrota. Havia nascut per a això