El València porta la festa a Mestalla (3-1)

El València va aconseguir portar la festa dels carrers de la ciutat a la graderia d’un Mestalla que va disfrutar amb altra victòria del seu equip. Els primers compassos del partit van ser d’estudi per part d’un i un altre equip, encara que l’Alavés va treballar una pressió que impedia als creadors del futbol tindre temps per a pensar. Amb la sala de màquines blanc-i-negra repleta de cames rivals, el València CF recorria al talent, a la màgia de Guedes, a la rapidesa i desbordament de Rodrigo i a la baralla de Zaza. Però van ser els visitants els primers en crear perill. Sobrino va rematar una bona cenrtada però Neto va detindre gràcies als seus increïbles reflexos.

La reacció local va ser immediata i Parejo, des de fora de l’àrea, va enviar un llançament impressionant que va obligar a Pacheco a volar i a enviar la pilota a córner. Era un altre València, i en el minut 18, una acció més pròpia de billar va permetre als de Marcelino avançar-se en el marcador amb una passada de Rodrigo a Zaza, que es regirà com un felí, i li la retornà la pilota a l’internacional espanyol per a, de forma subtil, batre a Pacheco amb un toc suau i ras. Mestalla va embogir més encara quan el davanter va agafar una samarreta del seu amic Coquelin per a ensenyar-li-la a la càmera i dedicar-li-la al migcampista francés. Eixe tant li va donar encara més pólvora als de Marcelino que van començar a voltar l’àrea de l’Alavés amb accions espectaculars per les dos bandes. Carlos Soler va llançar fora per poc i Gabriel, després d’un servei de córner, va cabotejar tapat i la pilota va eixir fora per molt poc. A la mitja hora de joc Pacheco va evitar el segon en traure amb els dits una rematada acrobàtica de Zaza. Era un vendaval i era qüestió de segons que arribara el 2-0. I açò va passar. Magistral servei de falta de Parejo i Zaza, com un gran depredador que és, va posar la bota el just per a posar-la lluny de l’abast de Pacheco.

Festa amb magnificència sobre la gespa i la graderia. I Zaza volia més. Un centre de Gayà va caure al pit de Zaza, control perfecte, i amb la dreta xut al marc de Pacheco que ara sí que va poder detindre encara que amb dificultats. L’Alavés estava trencat, li podia caure algun més però al final, als vestuaris amb una còmoda i curta renda del València CF davant un Alavés que va anar de més a menys fins a desaparéixer. Després del descans tot seguia igual amb un València CF bolcat i ambiciós. Molt ràpid Pacheco va haver de posar els guants per a impedir el tercer de la vesprada a potent rematada de Rodrigo. Tanmateix, l’Alavés va reduir distàncies sense meréixer-ho en una acció ràpida culminada per Sobrino. Els de Vitòria, sense fer gens de gens, van col·locar un injust 2-1 en el marcador. Però este València CF està acostumat a remar a contracorrent o en dificultats i en el minut 54 va tornar a deixar les coses en el seu lloc amb una bonica acció atacant que va acabar amb gol en pròpia porta de Laguardia després de centre enverinat de Carlos Soler.

De l’esglai anterior es va passar de nou a la tranquil·litat i confiança en les coses ben fetes. I no va cessar en el seu desig de marcar més i més gols. Carlos Soler va enviar un xut ras que va eixir fora per centímetres. Mestalla es divertia, no era per a menys. El seu equip no es conformava amb este resultat. La superioritat era total i Montoya, en el minut 83, també va provar a Pacheco que va buidar a córner. Era un monòleg local amb l’afició bolcada amb el seu equip i cada vegada més il·lusionada amb la seriosa possibilitat de tornar a vore la pròxima temporada partits de la màxima competició continental. Al final 3-1, partidàs i alegria en el valencianisme que va celebrar el triomf amb la famosa ona mexicana.