El València no va poder amb el Madrid, ni amb l’àrbitre (1-4)

Després de l’alegria per la classificació per a les semifinals i, de conéixer el rival, el FC Barcelona, l’equip de Marcelino tornava a La Lliga davant un rival pressionat pels últims mals resultats. Per eixe motiu, s’esperava un duel amb magnificència sobre la gespa de Mestalla. I ho va ser des de la xiuletada inicial amb un València CF ben assentat sobre el camp, amb tranquil·litat a l’hora de jugar la pilota i amb les idees clares, i un Reial Madrid a la contra, a l’espera del seu moment.

Açò sí, Bele va tindre una gran ocasió després d’una forta topada entre Neto i Garay que el galés, amb tot a favor, no va poder marcar davant la gran estirada del meta brasiler que va reaccionar a temps. I minuts després Rodrigo Moreno es va atrevir amb un potent tir que es va anar alt per poc. Era un duel trepidant. El Reial Madrid feia poc, però en una eixida ràpida Ronaldo va caure en l’àrea i l’àrbitre va xiular pena màxima que el mateix portugués va materialitzar en el 0-1. Els de Mestalla, recolzats al màxim per una impressionant afició, van saber alçar-se d’eixe contratemps i Kondogbia, després d’un parell de retallades, va buscar el marc de Navas qui va evitar l’empat en una gran intervenció. I el francés, després d’un servei de falta, no va arribar a connectar bé una rematada de cap. Era ja un altre partit. Però, de sobte, l’àrbitre va voler canviar-ho a favor del Reial Madrid de nou i en un forcejament entre Montoya i Benzema, que no arribava mai al centre de Carvajal, l’àrbitre va xiular penal davant la sorpresa i indignació valencianista. Ronaldo, una altra vegada, va llançar des dels onze metres i va marcar. Així és el futbol, 0-2 en dos tirs visitants i amb Estrada Fernández de protagonista.

Prop del descans, una gran acció de Santi Mina no va acabar en tant per vertadera mala sort. Rodrigo es va desmarcar bé, però no va poder encertar en la rematada. Mestalla estava encesa amb l’actuació de l’àrbitre que va xiular el final de la primera meitat enmig d’una clamorosa xiulada i després de concedir un penal que no va ser i de ser permissiu amb les faltes dels jugadors del Reial Madrid.

Carlos Soler va començar el segon temps en detriment de Guedes. El valencià tornava a jugar després de més d’un mes de baixa per lesió. El València CF va eixir com un lleó i molt ràpid va ficar en la seua àrea al Reial Madrid. Així, Santi Mina va posar l’emoció amb una cabotada que va suposar l’1-2 quasi a l’hora de joc. Tot Mestalla es va unir per a somiar amb la remuntada. Tot era possible en un ambient fantàstic amb prop de 50.000 espectadors bolcats amb els seus. I va poder ser una autèntica festa d’haver entrat un xut de Parejo però Navas va impedir que pujara el segon gol valencianista. Una autèntica llàstima per la impressionant combinació entre Carlos Soler, Mina i el capità. Com canvia el futbol en minuts. Ara el Reial Madrid perdia temps en cada acció per a parar el vendaval local, ja que es temia el pitjor. Zaza i Andreas van entrar per a animar encara més l’atac. Però el Reial Madrid, de nou, va ser letal i va marcar l’1-3 amb un llançament de Marcelo. Sense meréixer gens. I Kroos va fer el quart amb el rival trencat per l’esforç.

L’afició, malgrat la derrota, va aplaudir als jugadors al final del partit, la qual cosa reflectix que l’1-4 és una anècdota en un partit en el qual el València CF va haver de remar sempre a contra corrent i en el qual segon penal, que no va ser, va decidir el partit. Ara, a pensar en la Copa i el FC Barcelona.