Mestalla i la poció màgica

Fa dos estius, durant la presentació del València CF 15/16 i des de la proximitat que dona la posició de fotògraf, vaig poder veure com a Nuno li canviava la cara radicalment en un instant. Encara estava dins del túnel de vestuaris, relaxat i somrient. El speaker va començar a presentar-li i Mestalla va dictar sentència. Bronca i xiulits. Cosa que Nuno no s’esperava i el seu rostre i cos es van tensar amb un rictus que ja no li va abandonar fins que la seua història amb el València CF acabà apenes uns mesos després.

Curiosament veníem d’una temporada en la qual l’ambient a Mestalla havia sigut màgic, d’una manera com feia temps que no recordava. Partit rere partit, el coliseu en el seu màxim esplendor i espentant l’equip cap a la Champions. Fou una llàstima no certificar la classificació l’últim partit a casa. Però el desplaçament massiu a Almeria com si fora una final, va ser un bonic homenage per a eixa temporada. Un estiu il·lusionant per davant en la anhelada i necessària Champions en l’horitzó. Fins que va aparéixer un tal Rodrigo Caio i ja res va ser igual.

Dos anys han passat des d’aquella vesprada d’agost en la que Nuno va perdre el somriure, dues temporades infaustes, grises i insulses. Un període de travessia per la mediocritat. Amb un parell d’excepcions en les quals Mestalla va recuperar un poc la seua aura. Com la primera part orgàsmica davant el Madrid o el partit contra el Celta, amb l’afició alçant l’equip cap a la remuntada, adornada amb la irrupció de Lato i el golaç de Soler. Xicotetes pinzellades d’il·lusió en un periple massa ampli de conflictes, tristesa, indiferència i depressió.

Però el divendres passat contra Las Palmas vaig tindre una altra sensació. Com de normalitat, per dir-ho d’alguna manera. Ahí estava Mestalla de nou, pràcticament ple. La graderia d’animació, animant. La resta de l’estadi deixant-se contagiar i rugint davant el tall providencial de Medrán en un contraatac del rival, o bramant agraïda l’esforç de la pressió de Zaza. No hi havia grans fitxatges en el camp, però hi havia onze tios compromesos. Corrent junts, solidaris i amb confiança. Pràcticament els mateixos jugadors de l’any passat, el mateix rival i la mateixa afició. Però amb una sensació diferent en l’ambient, tan llunyana i tan familiar alhora. Tot pareixia estar al seu lloc de nou. Potser que, encara que tres anys tard, per fi hem Tornat.

Açò ens fa valorar el fitxatge que fins al moment més ha il·lusionat a l’afició, el de l’entrenador. És prompte per a saber el que passarà. Però és indubtable que en només dos mesos, Marcelino ha dotat als jugadors d’una mentalitat i una actitud la qual van mostrar ben poc durant els dos anys que han passat desgovernats. Uns xicotets retocs, diguem-ho així, en forma d’eixides. I davant l’espera de l’arribada de fitxatges, la inclusió d’un grup de xavals que en juny ens feren recuperar la il·lusió i l’orgull del valencianisme en els playoff d’ascens de segona B. Uns nanos dels que sabem que es deixaran la pell per la samarreta que porten, però que tenen també qualitat i personalitat de sobres per a fer-ho en el primer equip.

Molt es parla de l’exigència de l’afició valencianista, però no sé si els de fora que usen l’expressió com a tòpic periodístic saben a què es refereix. Fonamentalment l’afició exigix una cosa. Actitud. L’actitud per a lluitar cada pilota. L’actitud de córrer solidàriament al costat del company. L’actitud d’alçar-se una vegada i una altra i seguir intentant-ho. Després és la pilota la que decidix si entra o no. I més tard si es conjuga correctament l’actitud, la aleatorietat de la pilota i les circumstàncies concretes de cada campionat, arriben els títols. Però no són títols el que exigix d’inici l’afició valencianista. És únicament l’esforç i l’actitud necessària per a arribar a ells el que demanem als jugadors. Poder sentir-se orgullosa pel seu equip que ho ha donat tot en el terreny de joc, fins i tot en les derrotes. I els jugadors saben que lliurant-se en el camp, tenen a l’afició amb ells. I Mestalla els aporta, com si de la poció màgica de Panoràmix es tractara, una energia extra difícil d’explicar.

Un altre dels regals d’aquesta professió, ha sigut durant l’últim any el poder escoltar parlar a llegendes blanquinegres mentre els fotografiava en el transcurs de diverses entrevistes. Felman, Sánchez, Palop, Fernando i Baraja. Des de la dècada dels setanta als dos mil. I és en aquest últim punt en el qual tots han coincidit, quan l’equip i Mestalla van a tots a una. Tots apunten el mateix, els jugadors han de donar alguna cosa a l’afició. Eixa actitud la qual hem vist ben poc en dos anys. Però que quan ho fan i l’afició respon, i citaré a Baraja perquè és el que més recent tinc: “Et sents invencible”.

Recorde una altra vegada que també vaig tindre una sensació diferent a Mestalla. Era dels primers partits de lliga del primer any de Benítez. No recorde el rival, però si que guanyàvem 2-0, còmodament. Era pràcticament el minut 90, o potser ja en el descomte, i tres tios encapçalats per Albelda pressionaven com a bojos l’eixida de pilota del contrari pràcticament al seu córner. Encara faltaven mesos per a Montjuïc i per a que començàrem a creure’ns que realment érem els millors d’eixe campionat. Però a mi se’m va quedar gravat el detall d’eixa actitud que no havia vist i que a la llarga ens va portar una de les millors èpoques del club.

Solament són açò, sensacions. I encara que jo, personalment mai em canse de la que suposa estar en Mestalla, esperem que l’ambient general de l’afició i jugadors del divendres no fóra un miratge i que hàgem tornat de veres… una altra vegada, com sempre fem.