Gràcies VCF Mestalla… Tornem a somiar?

El xiulit final de l’àrbitre acabava amb totes les esperances de que el filial del València CF aconseguira pujar a la Segona Divisió. Un somni que milers de valencianistes veien com no podia convertir-se en realitat.

Després d’una amarga temporada del primer equip, l’afició blanquinegra tenia l’oportunitat de tornar a disfrutar del futbol de veritat que oferien els joves -i no tan joves- del conjunt dirigit per Curro Torres. La unió de l’equip i l’afició no era massa difícil d’aconseguir. Tan sols el fet de dur l’escut del València CF al pit, era motiu per a no deixar-los sols i acompanyar-los en aquesta aventura. Ningú s’ho esperava, però el Mestalla es quedava a res de donar la millor notícia de la temporada.

Com si es tractara d’una competició europea, l’afició ‘ché’ seguia el camí que dibuixava el filial ja fora en Múrcia o en Albacete. ‘Recorremos kilómetros, superamos obstáculos’ podria ser un dels lemes que millor mostrava aquest playoff de Segona B. L’estadi del València CF superava els 20.000 aficionats que se’n pujaven ‘al carro’ del Mestalleta en cada eliminatòria, sense oblidar-se dels desplaçaments massius que demostraven la grandesa d’un equip i d’uns seguidors que lluitaven per posar el llaç a una temporada pràcticament perfecta.

Però la balança es decantaria finalment pel conjunt manxego. Al Carlos Belmonte s’escoltava algun aficionat valencianista que a pocs minuts del final soltava un “VA!, que de segur que el gol arriba”. I no va ser per no intentar-ho, perquè el baló no va entrar al fons de la porteria de miracle. Però el somni anava esfumant-se a poc a poc…

Els 1.500 desplaçats a Albacete veien com l’afició local celebrava la plaça aconseguida en la categoria de plata, mentre que els nostres tan sols tractaven d’alçar el cap per a agraïr l’esforç i la lluita a uns ‘xavals’ que havien honrat durant tota la temporada els colors del València CF. La tristesa rodejava la grada visitant al mateix temps que tots s’unien al crit de “esa camiseta sí la merecéis”.

Albacete es dividia en dues cares. Dues cares que es convertirien en una. L’afició local deixava de banda la celebració de l’ascens per a animar i recolzar a eixos valencianistes desplaçats que havien eixit perdent en la batalla. El Carlos Belmonte vivia una de les imatges més emotives dels seus últims temps. El futbol modest tornava a escena deixant de banda els colors per a donar suport a la cara B, la cara vençuda, la del València CF.

Ja de camí a casa, tan sols quedava reflexionar i donar les gràcies a un equip que havia deixat l’escut de l’equip en el més alt possible, deixant-se la pell en el camp i lluitant fins a l’últim sospir. Aquesta vegada no havia pogut ser, però… Tornem a somiar?