Una eliminatòria amb la que trencar una maledicció

El VCF es creua una volta més amb un conjunt espanyol en la fase final d’una competició europea. Esta circumstància en este nou mil·lenni s’ha donat en un total de sis voltes –una davant el FC Barcelona en les ‘semis’ de Champions del 2000, la Final de Paris davant el Reial Madrid, les ‘semis’ de UEFA davant el Vila-Real, el doble duel amb l’Atlètic de Madrid en quarts i en ‘semis’ d’Europa League i les últimes i fatídiques semifinals davant el Sevilla a la mateixa competició. En estos duels europeus el València ha conegut la doble cara, la victòria i la derrota.

Ha sigut en els últims anys on els blanquinegres han perdut la cara més positiva a les eliminatòries continentals. L’última alegria va arribar en el 2004 en l’avantsala de la Final davant el Vila-Real. En aquella ocasió els de Mestalla tragueren el bitllet cap a la Final de Göteborg, que més tard completaria el doblet històric de Lliga i UEFA de 2004. Des d’aleshores, el valencianisme no sap el que es superar ronda europea davant un conjunt de la Lliga. Els últims 3 registres s’han saldat amb els adéus prematurs dels valencianistes en Europa. L’última, la tràgica i encara propera en la memòria, semifinals davant el FC Sevilla fa ara més de dos anys i mig.

Després de conèixer el resultat del sorteig d’Europa League celebrat ahir, el VCF torna a enfrontar-se amb un rival ben bé conegut, l’Athletic Club. Esta eliminatòria davant el ‘lleons’ porta un precedent nou entre els dos conjunts en competicions europees tot i la longevitat d’ambdós conjunts. Una prova més per als de Gary Neville en busca d’augmentar la il·lusió dins de la segona competició continental entre el valencianisme.