VCF 0-1 SPO: Una vesprada més esperpèntica a Mestalla

Aprofitar la inèrcia de la Copa per tal de tornar a traure 3 punts. Eixa era l’única intenció del València CF de Gary Neville en la vesprada de hui. Tocava, per enèsima volta, guanyar i sumar 3 punts que es resisteixen des de fa molt, molt de temps.

Per fer efectiu eixe objectiu, Feghouli regressava a la titularitat i Parejo es quedava a la banqueta, tal volta pensant en dosificar minuts de cara al partit de dimecres als Camp Nou. Les semis encara quedaven llunyanes en el temps i el present passava per vèncer a l’Sporting. Eixa intenció va ser palpable en els de blanquinegres. Els primers minuts de joc deixaven bones sensacions a la graderia de Mestalla. Les incorporacions de Gayà ajudant a Piatti o l’electricitat de Feghouli per dreta convidaven a somiar amb que el primer gol arribaria prompte.

Arribat a la mitja hora de partit, el VCF perdia força en les seues arribades. La intensitat dels asturians també va ajudar a vore esta versió més espessa del VCF en el partit. Sense ser un joc agressiu, però els d’Abelardo aconseguien frenar l’ímpetu blanquinegre i sobre tot el futbol que fins ara comandava Enzo Pérez, tornant a ser el millor dels de Neville i el més castigat per els de Gijón.

Tot i això, al 39’ el València va tindre als peus de Negredo la més clara fins al moment del partit. El davanter vallecà que entrava des de dreta es topetava amb Cuéllar que tapava bé l’espai per, on el ‘7’ blanquinegre, tractava de colar el baló dins la xarxa. Abans de marxar cap als vestidor el VCF va disposar d’alguna acció ben trencada amb el protagonisme de Feghouli i Enzo Pérez però amb el temps complit el marcador va quedar impol·lut amb el 0-0 inicial.

Amb l’inici de la segona meitat, el futbol va tornar a ser cruel d’alguna manera amb el VCF. Un innocent penal de Danilo Barbosa al 49 de joc va fer que Tony Sanabria avançarà als de El Molinón superant a Ryan que poc va poder fer davant la pena màxima que convertia el davanter paraguaià. Amb el marcador de nou en contra, el VCF es trobava en una situació que en els últims mesos és una tendència i remuntar és feia una necessitat per no entrar en la pitjor dinàmica de joc en tota la història del València CF.

El VCF tractava de refer-se després de vore com se li avançaven al marcador i d’alguna forma trobava la formula amb la que poder recuperar l’equilibri. La crueltat de la temporada quedava demostrat amb l’oportunitat que Negredo estavellava al pal de la porteria asturiana. Vista la reacció, Mestalla es sumava per tal de tirar una mà. Neville per la seua banda completava els canvis tots amb una clara tendència ofensiva. Parejo, Rodrigo i Bakkali per desfer la tragèdia que s’estava aveïnant a Mestalla. Mentres, l’Sporting sabedor del domini a l’electrònic, contemporitzava amb el rellotge i les pèrdues de temps començaven a ser una costant al conjunt dirigit per Abelardo que encara comptava amb tots els canvis per realitzar.

La histèria es feia més crua en tot el valencianisme quan Negredo, fins en dos voltes, errava les ocasions més clamoroses en el partit. La primera davant en un mà a mà davant Cuéllar i la segona amb el porter descol·locat i posant el baló per dalt del travesser. Mestalla, assistia a un partit on el més fluix que es podia dir era que el VCF estava mirat per un tort. El temps de descompte, 5, era ja el que restava per a que el València aconseguira sumar un punt davant el penúltim de la taula classificatòria. Consumada la destrossa, Mestalla perdia la seua màgia i 22 partits de Lliga després els blanquinegres perdien com a locals. Este resultat evidenciava, si encara no ho era, el problema en el que els blanquinegres estan clavats. Derrota per la mínima i l’onzé partit on no es sap guanyar.