Marcelino troba a faltar la calor de Mestalla davant la gelor de La Ceràmica

“A l’afició, què li vaig a demanar? Ens ha d’ajudar. A mi em sap mal, i ho dic amb tot el respecte i carinyo. Que escoltem més a 500 de la Reial, que als nostres… Ens han donat suport en el partit, però estem en un moment molt important de la temporada”, eren les paraules de Marcelino García Toral en la roda de premsa posterior a la victòria del Vila-real contra el RCD Espanyol a La Ceràmica en el partit ajornat de la jornada 26 de LaLiga EA Sports.

No és la primera vegada que l’entrenador asturià li demana a l’afició grogueta que anime a l’equip. Passar de viure la calor de més de 45.000 persones a Mestalla, o també a San Mamés, a la gelor de La Ceràmica, és dur. Marcelino sap el que és una afició que guanya partits, que dona punts. La Copa del Rei que va aconseguir l’any 2019, amb una remuntada espectacular contra el Getafe en quarts de final, és l’exemple més gran d’això.

De fet, Marcelino García Toral sempre ha sigut un entrenador que ha connectat molt bé amb les aficions dels equips pels quals ha passat. Però a Vila-real és diferent. La grandesa d’un club no la donen els diners, la donen els aficionats. Els que no fallen, els que quan no pots més, t’animen a fer un esprint extra.

El discurs de l’entrenador de Villaviciosa és tremendament encertat. Marcelino es mossega la llengua, i inclús se li escapa un “coño”, perquè sent que voldria dir molt més, però no pot. “Crec que l’afició t’ajuda a sumar. És una hora mala, diumenge per la vesprada. Però al que li ha donat temps a menjar-se la paella ha agarrat forces per a després espentar-nos ahí, “coño”. El futbolista ho agraïx. No és el mateix jugar amb un camp on el jugador sent el fervor de la grada al seu favor, que escolte més o quasi tant a l’afició rival com a la nostra. Hem de ser conscients d’això. Hem d’ajudar-nos entre tots”, continuava.

Conscient de les seues paraules, ha anat amb els peus de plom, i ha volgut evitar enfrontaments amb la seua afició, però al mateix temps sent exigent i reflectint la realitat: “Per a res vull ser crític. Em considere súper respectuós i carinyós amb l’afició, però els espentaria a que ens ajuden forts, amb ganes”.

Tot açò contrasta amb les paraules de Carlos Corberán. El tècnic de Xest mai ha demanat res a l’afició del València, perquè sap que no cal fer-ho. Sap que van a respondre: “A mi no m’agrada demanar res a l’afició. Donar-li el millor de nosaltres mateixa, i l’afició respon quan l’equip ho dona tot. Però per damunt de demanar-los res, cal donar-los tot”. Aquest era el seu discurs després de disputar el seu primer partit a Mestalla.

A Marcelino el van tirar. Li van desfer un projecte ambiciós i seriós. Ell va crear una connexió espectacular amb Mestalla. Les seues paraules sempre que recorda la seua etapa a la capital del Túria manifesten la nostàlgia d’un treball que no li van deixar acabar. Perquè, tot i que va fer història, encara podria haver-ho fet més.