El València es queda en blanc i es fa xicotet davant el somni europeu (0-1)

Dins d’una temporada hi ha finals en les quals no es juguen títols. Partits de vida o mort, que són fonamentals en dinàmiques i trajectòries. El valencianisme portava molt de temps sense anar a Mestalla amb la sensació que durant 90 minuts l’important era el que ocorria en el terreny de joc. Eixe sentiment que cada crit i càntic anava a ser fonamental per a donar l’últim alé a l’equip a la recerca de qualsevol mínima opció d’acabar la temporada a Europa. Esta vegada sense un dels soldats més determinants enguany, el georgià Giorgi Mamardashvili. Encara que el que no anava a creure ningú és que Jaume Domenech tampoc acabaria el partit per una lesió en l’equador de la primera meitat. Rivero debutava a Mestalla, amb el braçalet al braç i tornant a jugar un partit oficial des de 2021, quan ho va fer amb Javi Gracia.

Eixe seria el primer símptoma que la vesprada seria una estranya a Mestalla. El mal cos de tot el cap de setmana, veient com Reial Societat i Betis feien els deures i guanyaven els seus respectius partits, feia presagiar que no seria un condicionant positiu per a una plantilla que s’havia guanyat per mèrits propis creure en ells fins al final, però a la que li faltava molt d’ofici per a donar la talla en vesprades on el joc dona igual, el més important és el resultat. 

Del mur defensiu de l’Alabés en els primers minuts, passaríem a un intercanvi de colps en el qual el València mai demostraria que era l’equip que es jugava més. Els colps que perdonaven els locals en comptes d’activar a Mestalla, aconseguien un efecte contrari de murmurs i nerviosisme. Diego López la va enviar en el minut 5 als núvols i l’Alabés responia amb una pilota al pal pràcticament en la següent jugada, encara amb Jaume Domenech en el camp. El d’Almenara es va retirar entre llàgrimes de Mestalla, segurament recordant totes les hores de sacrifici a Paterna recuperant-se del trencament del croat, que només li van recompensar amb 34 minuts de joc davant la seua gent. Rivero, amb 26 anys, es convertia en el més veterà sobre el terreny de joc.

Al València li va costar carburar i accelerar en tota la primera part, esta vegada i igual que a Barcelona, impulsat per un Peter Federico que malgrat les crítiques, comença a cavalcar amb personalitat i a alçar el cap amb tranquil·litat per a trobar al company lliure. El partit necessitava una revolució, pujar una marxa i Baraja va començar a jugar les seues cartes. Una imatge molt més semblant al que hem vist durant tota la temporada i que tant ha caracteritzat l’esperit de la “Quinta del Pipo” que continuava somiant amb anar-se d’Erasmus per Europa. La primera en el front i Sergi Canos es veia amb la fusta res més començar la segona part.