CRÒNICA | Mònaco 2-1 VCF: Somriures i llàgrimes que valen la Champions

El València CF ja és equip de Lliga de Campions. Des de juny s’esperava esta qualificació amb tots els honors. La feina no ha sigut senzilla. Tot i que la nit començava plàcida amb el golàs de Negredo, els dos gols del Mònaco va fer tremolar a tot el valencianisme. El VCF va defendre’s durant 15 minuts amb la por de rebre un gol més que mai va arribar.

Prompte, molt prompte avisava el València de que el bitllet cap a la Champions ja tenia destinatari. Mustafi al minut 2 ja posava en seriosos compromisos a Subasic. A la treta d’un corner, el central blanquinegre rematava i el porter treia sobre la línia de gol l’esfèric. A la següent ja no es perdonaria. Álvaro Negredo signava tota una obra d’art al minut 4 de partit. En un ràpid robatori dels de Nuno, Negredo finalitzava amb una vaselina que sorprenia a tot l’Estadi Louis II, menys als més de mil blanquinegres que embogien amb un gol que quasi tancava la sèrie, obligant al Mònaco fer 4 gols.

Tot i que el València proposava calma al seu joc, el Mònaco es deslligava d’eixa proposta de joc i passat el quart d’hora, Raggi aprofitava una mala eixida de Ryan de punys per fer el 1 a 1 al lluminós.

La seguretat del gol fet als primers minut d’encontre es feien patents. El joc guanyava en serenitat i els esforços físics es reservaven per a la segona part. Encara així el VCF no rebutjava aparèixer a l’àrea monegasca amb ràpides transicions o aprofitant la pilota parada.

El VCF superava els primers 45 minuts amb èxit, desbaratant en la mesura del possible els esforços del locals per marxar amb un gol més cap als vestidors. Els de Mestalla es trobaven a mig camí de certificar la seua participació a la UEFA Champions League.

Segona part sense canvis. Tots dos equips tornaven al camp amb els mateixos 22 protagonistes. 45 minuts separaven al VCF de la millor competició per Clubs del món. A mesura que els minuts s’esgotaven eixa il·lusió seria cada volta més realitat.

Les ocasions brillaven per la seua absència a les dos àrees, això si, la possessió era totalment dominada per els de Jardim. De tant de domini amb l’esfèric, el conjunt local va començar a trobar les ocasions. El replegament defensiu blanquinegre donava massa opcions al Mònaco a pilota parada. A 75’, 15 minuts per a la fi, Carrillo, espentava el baló dins la xarxa per fer el 2 a 1. Este gol que donava avantatge al partit, no a la sèrie, als locals, podria estar precedit per fora de joc.

El gol donava ales i posava a només a un tant del Mònaco la prorroga. La por s’apoderava dels de Mestalla i es traduïa en possessions de escassos segons per als valencianistes. Baix tot concepte, l’objectiu era no caure en l’errada de encaixar altre gol, el cansament era una lacra per als de Nuno.

Finalment, els 6 minuts d’afegit van parèixer 180 minuts resumits. EL VCF no olorava la pilota i el Mònaco esgotava les seues oportunitats penjant l’esfèric a l’àrea valencianista. Amb el xiulit final de Rizzoli, el València CF escrivia el seu nom dins la millor competició per Club del món, creant un efemèride sense igual, amb els de Mestalla, Espanya registra 5 equips dins la fase de grups.